Diari de guerra

Vuitanta anys després del final de la guerra, el Departament de Cultura ha publicat dins la col·lecció Arxius i societat el Diari de Camilo Cava Balcells. La intuïció de l’advocat i periodista balaguerí el porta a agafar la ploma el dia de la sublevació militar, el 18 de juliol de 1936, i no la deixa fins l’1 d’abril de 1939, quan l’últim comunicat signat per Franco dona per acabada la contesa. Es tracta d’un testimoni de primer nivell sobre els fets ocorreguts a la nostra ciutat; pel detall que s’hi dona, per la ponderació del narrador i, també, per la qualitat de la seva escriptura, que fa amena una lectura de prop de cinc-centes pàgines.

El Diari narra fil per randa la revolució marxista que s’inicia acte seguit de l’aixecament i com va imposant-se els primers mesos de la guerra. Fins que el front no s’instal·la a Balaguer, l’abril de 1938, la ciutat queda allunyada de la guerra però viu en ple règim revolucionari comunista. No només es crema la imatge del Sant Crist i es fonen algunes campanes, sinó que també es confisquen finques, es creen impostos revolucionaris, es socialitzen oficis –flequers, pintors, fusters–, es retiren llibres de la biblioteca… Durant els primers mesos, amb un comitè controlat pel POUM, ERC, la CNT i l’UGT, es fan múltiples detencions i afusellaments, entre els quals destaca el dels dinou balaguerins assassinats a Bellmunt d’Urgell, que commou la ciutat. El control de la societat arriba a l’extrem que es lacren els aparells de ràdio per evitar que ningú s’informi amb emissores de la zona nacional. Que l’alcalde fixés els preus dels ous queda en una anècdota al costat dels milicians que campaven regirant cases, perseguint i detenint religiosos i elements de dreta.

A mesura que el front s’atansa, la situació va canviant. Els mítings dels revolucionaris  ja no són tan concorreguts, els trostkistes han estat anihilats. Es pinten els fanals de color blau per desorientar els avions, es construeixen els refugis i, a la fi, es prepara la voladura del pont de Sant Miquel perquè, arribat el dia, les tropes franquistes no puguin avançar. Molts balaguerins es refugien a les torres o a pobles veïns –dels sis mil habitants que té llavors la ciutat, quan entren les tropes en resten pocs més d’un centenar–. Cava, a prop de la seixantena, sense poder exercir d’advocat, és un espectador privilegiat des del seu balcó del Mercadal. Ho és de totes les vicissituds ciutadanes i també de l’arribada de centenars de refugiats, a peu i amb el tren de la Pobla. I té notícia de tot: des de la construcció del camp d’aviació a la Plana del Corb a la mobilització de joves al front. I de tot en deixa testimoni.

Els franquistes arriben amb facilitat a la ciutat després de bombardejar-la. Hi accedeixen pel Secà des de la carretera de Castelló de Farfanya. Al Diari hi ha la narració d’imatges icòniques com la de l’incendiari Tomàs Pàmies, pare de l’escriptora Teresa Pàmies, arengant els rojos els darrers dies amb un altaveu que ja ningú no vol escoltar, o l’entrada del poeta Sebastià Armenter amb una boina carlina, abraçat al capità que acaba de conquerir la ciutat. Però la tragèdia no ha acabat i el drama es perllonga. Des de l’altra banda del riu l’artilleria roja no dona treva a la ciutat. Balaguer s’ensorra. Els feixistes aguanten la posició uns mesos que es fan eterns, fins que es llencen a l’ofensiva des d’un efectiu cap de pont. Arriba el final de la guerra.

A Balaguer, alliberada de l’execrable i impia dictadura comunista, s’hi constitueix també la Falange, a l’antic local d’ERC, i l’Auxili Social. Els soldats nacionals comencen a estampar a les parets de la ciutat els “Viva Franco” i els “Si eres español habla español”. Arriba la pau.

Gràcies a l’impuls de l’Arxiu Comarcal de la Noguera i a la cura que n’ha tingut Josep Pla Blanch, hem guanyat un volum imprescindible per conèixer la història de la ciutat i la vida sota el conflicte. El compromís arriscat de Cava en escriure i conservar aquells fulls ens aporta ara una nova mirada sobre uns temps d’agitació, pors i esperances a parts iguals.