Incompetents?

Els darrers dies hem tingut un nou exemple de l’a por ellos judicial a què estem tan habituats. No em refereixo al judici de l’antiga mesa del Parlament i de Mireia Boya al TSJC, ni a la citació de Laura Borràs i Antonio Baños a Madrid, ni al processament de la família Pujol a l’Audiència Nacional. Tampoc als cent noranta-set encausats pel tall del Tsunami a la Jonquera. Ho dic per l’actuació del fiscal i de la jutge de Lleida que el passat 12 de juliol van rebutjar les mesures de confinament d’alguns municipis del Segrià plantejades pel govern de la Generalitat.

No seré qui defensi a cegues l’actuació de Salut durant els darrers rebrots. La qüestió és que els contagis a Lleida i al Baix Segre van assolir un ritme preocupant i l’opció de l’executiu fou disposar la restricció de moviments a vuit municipis. La limitació de drets fonamentals és cosa greu i cal filar prim; la tendència ara és fer confinaments puntuals, acotats geogràficament a les zones on es manifesten els brots.

Acte seguit de l’anunci de les restriccions, el particular barri de Salamanca lleidatà va sortir en tromba a manifestar-se. La fiscalia (¿de quién depende?) va presentar batalla amb un escrit on defensava que només Madrid podia confinar la població, mitjançant la declaració de l’estat d’alarma. Finalment, la jutge de guàrdia, amb una interlocutòria curulla de faltes i errors, va copiar i enganxar les al·legacions del fiscal jefe i va engegar a dida el govern, que va veure’s forçat a dictar un decret llei que reforcés i clarifiqués el procediment per acordar aquest tipus de mesures. La plantofada dels togats va costar quatre dies perduts i una situació d’inseguretat general.

Però anem a pams: realment la Generalitat era incompetent pe rordenar el confinament? La legislació estatal en matèria de salut pública és claríssima (i, a més, és posterior a la llei dels estats d’alarma, excepció i setge!) i preveu que l’autoritat sanitària pot adoptar les mesures que consideri necessàries per frenar les malalties transmissibles. Tots els que portem la targeta de CatSalut a la butxaca sabem qui és l’autoritat sanitària a Catalunya. I pel que fa a l’aplicació de la llei, tenim antecedents ben recents de confinaments acordats per governs autonòmics sense cap oposició de jutges ni fiscals: 5.800 habitants a Extremadura o 500.000 a Múrcia. Alguns tribunals fins i tot defensen que els confinaments generals no necessiten la validació judicial, sinó que només els cal a aquells que afectin persones determinades.

Que l’estat d’alarma es pugui declarar en casos de pandèmia no significa que el recurs a aquesta excepcionalitat sigui menester per combatre qualsevol brot. De fet, alguns iuspublicistes ja han apuntat, contràriament al que diu la fiscalia lleidatana, que l’estat d’alarma no va servir per fonamentar el confinament sinó per garantir la centralització absoluta de la gestió. Amb altres paraules: l’estat d’alarma es va aplicar permanllevar les competències del president Torra i els seus homòlegs.

Si la preocupació de la jutge era relativa a les mesures concretament adoptades, havia d’haver demanat una ampliació de la informació subministrada pel govern. Si el problema raïa en la durada de les restriccions, les podia autoritzar per un lapse de temps inferior. Però és evident que l’objectiu no era altre que perpetrar l’enèsim pols amb una argumentació jurídicament errònia i davant d’una situació d’emergència sanitària de primer ordre.

Pot agradar més o menys el confinament. Es pot discutir la gestió de Salut –i s’ha de fer! Però no podem deixar passar bou per bèstia grossa: la Generalitat té i tenia les competències per gestionar aquesta pandèmia i l’obsessió de l’Estat ha estat arrabassar-les-hi, primer amb l’estat d’alarma i després amb actuacions judicials equivocades i tristament perjudicials.