Jordi Pujol: tres anys d’ostracisme

Ara fa tres anys que Jordi Pujol, 126è president de la Generalitat, va fer pública una nota en la qual s’inculpava dels comptes que han tingut a Andorra la seva dona i els seus fills fruit d’un llegat de l’avi. Pujol, acorralat per l’Operació Catalunya i mal assessorat –diuen– pels seus fills, va cometre l’error de pensar que aquell comunicat aturaria el degoteig d’insinuacions i no passaria de notícia d’estiu. Lluny d’això, va provocar un terratrèmol de grans dimensions que va acabar emportant-se per davant Convergència. Durant aquests tres anys, el procés judicial no ha fet avenços. Es manté la investigació per frau fiscal al president. Però la política de tuit fa passar bou per bèstia grossa i s’assimila, ai las, que els teus fills no hagin pagat tots els impostos al fet que tu hagis posat la mà al calaix de Sant Jaume, 4. En això hi té interès Espanya, per frenar a la desesperada la nostra independència, i també els que mai en vint-i-tres anys el van poder guanyar a les urnes.

A Enric Prat de la Riba, que l’1 d’agost farà cent anys que va morir, se li atribueix la idea de vertebració del país: ni un poble sense escola, biblioteca, telèfon i carretera. Prat i els seus van transformar, en paraules de Francesc-Marc Álvaro, el catalanisme literari, doctrinal i sentimental en un moviment polític articulat amb voluntat de governar, modernitzar i regenerar. Van fer una tasca ingent, sens dubte, i van posar les bases d’un país avançat. Però la mort prematura de Prat i el destí funest de la Mancomunitat –com el de la República de Macià i Companys pocs anys més tard– no van permetre que el seu projecte de país fos plenament executat. Ni de bon tros.

Pujol, en canvi, ha estat el gran reconstructor de Catalunya. Reconstructor en el sentit material, perquè els seus governs van obrir desenes d’hospitals i escoles, van asfaltar quilòmetres de carretera, van portar aigua als pobles on encara no n’hi havia i van crear estructures d’Estat com els Mossos, els bombers o la xarxa de biblioteques. I reconstructor en el sentit més espiritual. Reconstructor de l’ànima catalana dels nostres avis, que havien patit la guerra i la postguerra, als quals va donar un horitzó d’esperança, d’anar endavant i de fer-ho com a catalans, sense complexos. La projecció que va fer de Catalunya a Europa i al món o la immersió lingüística a les escoles són conquestes que avui no es valoren prou però que marquen un abans i un després en la història del nostre país.

Pujol va confeccionar un gran espai nacionalista, Convergència i Unió, que amb alguns defectes i amb moltes virtuts va despertar una catalanitat somorta després de quaranta anys de dictadura franquista i va permetre assolir les cotes d’autogovern més altes. Les bases que va assentar aquest nacionalisme autonomista són les que ens han permès arribar al procés d’independència que estem vivint. Imaginem per un moment que aquell llunyà 20 de març de 1980 les primeres eleccions al Parlament les hagués guanyat el PSC-PSOE –de fet el favorit i durant tants anys segona força–. Imaginem la seva servitud envers el PSOE aplicada a la Generalitat respecte el govern central.

Ara que som a les portes de recuperar la independència perduda no podem deixar d’agrair-ho a tots aquells que ens han permès arribar fins aquí. Menys encara si es tracta del més brillant dels nostres estadistes. Qui va tenir l’audàcia de configurar una gran convergència en el moment precís, amb una idea de país clara que durant tants anys va donar bons fruits i que alhora ens va aplanar el camí de la llibertat total.

Els errors que pogués cometre en la gestió de casa seva –la justícia espanyola, en tres anys, no ha estat capaç de confirmar cap altra acusació– són una màcula en el mite Pujol. Però res d’això pot desvirtuar la seva obra de govern incomparable. Algunes veus es comencen a alçar en aquesta direcció i confio que la justícia històrica s’acabarà imposant al curtterminisme i a la informació porqueria.

Dixi et salvavi animam meam.