Quan el 2017 Joan B. Culla va publicar El tsunami (Editorial Pòrtic) la crisi política i el procés havien acabat amb ICV, desfigurada entre els comuns, UDC, llavors agonitzant, i CDC, refundada en el PDeCAT. En només dos anys, el fort onatge no s’ha deturat i la radiografia que feia el professor Culla al seu llibre aviat quedarà obsoleta. Deixant de banda la dissolució definitiva d’Iniciativa i d’Unió, la nau convergent viu immersa en un temporal que ha marejat la tripulació fins al punt que, inevitablement, altres naus han començat a avançar-la.
Arran de la confessió del president Pujol i enfangats per sospites múltiples, el president Mas va impulsar la refundació de Convergència. L’estiu de 2016, reunits al Fòrum, vam constituir el Partit Demòcrata amb la voluntat de deixar enrere els llastos de CDC. L’encert de l’operació és, com a mínim, dubtós. Vam renunciar a la millor màquina política que ha donat Catalunya i, encara que costi de creure, la nova marca mai ha concorregut a unes eleccions com a tal.
Davant de la convocatòria del 21 de desembre de 2017, el president Puigdemont va impulsar la candidatura de Junts per Catalunya. L’invent va quallar perquè reproduïa la recepta convergent: un grup transversal amb un lideratge clar i un denominador comú, ara la independència. Va repetir amb èxit a les eleccions europees i va salvar els mobles a les municipals.
El 2018 els presidents Puigdemont i Torra, amb Jordi Sànchez, van afegir la Crida Nacional per la República a la sopa de lletres. Era una empresa ambiciosa, perquè havia de propiciar un espai unitari, per damunt dels partits, que permetés, per exemple, candidatures unitàries a l’Ajuntament de Barcelona, al Parlament Europeu o a les Corts espanyoles. Constatat que el partidisme d’ERC ha impedit cap espai de confluència independentista, la Crida és ara una peça més a encaixar al tauler.
Recuperar Convergència és impossible i la subsistència del PDeCAT com a tal és inviable; bona part dels diputats, regidors i alcaldes s’han incorporat directament al projecte de JxCAT. Per no parlar de l’allau d’inscripcions –amb el pagament previ de la quota corresponent– que va suscitar l’aparició de la Crida.
Passat l’agost no podem defugir l’ordenació d’aquest espai. El país necessita un partit-moviment fort, central, inspirat en la millor tradició nacionalista. Un partit amarat d’un liberalisme humanista on se sentin còmodes persones ideològicament diverses que comparteixin la independència com a objectiu vital. Aquest partit pot ser Junts per Catalunya. Amb el president legítim, Carles Puigdemont, al capdavant. Amb un govern i un grup al Parlament que són fidels a la seva restitució. Amb un grup a Madrid que no entri, com Rufián, al mercadeig de la política espanyola: el més semblant al PP és el PSOE, parafrasejant Pla. Amb un exèrcit d’alcaldes i regidors que es partiran la cara les vegades que calguin per defensar les urnes. I, per descomptat, amb els patriotes que a hores d’ara integren el PDeCAT i la Crida.
Aquest espai polític és el majoritari a Catalunya. Els lideratges potencials hi són, des del poble més petit fins a la plaça de Sant Jaume. Manca, només, la valentia de començar de nou, la generositat de compartir l’espai amb gent diversa i l’ambició de ser el gran partit transversal, que governi per l’equitat i la cohesió social, per l’equilibri territorial i, insubornablement, per la independència.
Hola Marc, dos cosetes només. Tal com està el panorama, ara que semblava que teniem una mica de treva, l’altre dia va sortir el Sr, Bonveí dient que us agafavem l’espai del cente ( ¿*?), etc. i ara tú fent dos afirmacions que, per mi, molesten i crispen més. En una dius que està constatat (?) que el partidisme d’ERC ha impedit cap espai de confluència i en altre que el Sr. Rufian entra en mercadejos. Son afirmacions d’una part, rebatibles i que no ajuden, i d’altre equivocades. Pensa que ERC és un partit independent, i les idees que proposa un altre no les ha de seguir tothom si no vol; les coses es fan amb diàleg, i si no hi ha entendiment, no has de culpar a l’altre, pq l’altre et pot dir el contrari. Han pasat els anys de gran supremacia del teu partit i s’ha d’acceptar que els demés conten i tb tenen les seves propostes. Sobretot no digueu que ens apartem de la nostra idea, en tot cas ens l’haureu copiat, no?( irònic però pesnsa); estic parlant de la independència. Si podem crear un espai comú, crec que millor, pero mentre, feu el que tingueu de fer sense carregar sempre contra Esquerra, encara que de moment, vist els resultats, no cola. T’ho dic amb tot el respecte. Salutacions,
J. Ignasi Tejedor, militant de base d’ERC.
Em sembla una reflexió interessant, però al final el que proposes és refer la Convergència i Unió, i potser ara és hora de fer un pas més.
Tal com està ara el moviment independentista (jo sempre he preferit dir-li moviment d’alliberament nacional, segurament per la meva trajectòria política) em sembla que és l’hora de fer un pas endavant amb claredat, que impliqui no solament els liberals i democristians, sinò que abraci la possibilitat de fer política de la gent d’esquerra, vinguts de la tradició de Nacionalistes d’Esquerra i fins i tot de la tradició del MDT, que fa 30 anys va agrupar tot l’independentisme. Per fer-ho la Crida Nacional per la República hauria de ser l’instrument que hauria de superar la dinàmica de partits i agrupar tot l’espectre independentista i representés els diferents corrents ideològics. La gent d’Esquerra, de Junts, i fins i tot de les CUP s’hi haurien de sentir còmodes. Evidentment la reflexió de l’Ignasi la comparteixo, per això hem de fer una plataforma on Ignasi, Rufian, Marc, i tants patriotes i independentistes s’hi sentin com a casa. Ara és hora de la Unitat, sense aquesta UNITAT, la de l’1 d’octubre totes les passes seran per entrepussar.