És un monument franquista

 

El 30 de juny de 1963 Franco visita Balaguer. La crònica del NO-DO destaca quin és l’objectiu de l’aturada del dictador a la ciutat: “El Generalísimo se dispone a inaugurar el monumento a la gesta de la Cabeza de Puente de Balaguer. Es un grupo escultórico en el que un labrador deja el casco de soldado para coger la azada mientras besa la bandera de España”. Les imatges del reportatge mostren la benvinguda fervent de les autoritats locals i l’entusiasme febril del poble vers el Caudillo. De la infàmia en queda el testimoni grotesc i execrable en forma de monument al mig del Mercadal.

Segons explica l’historiador de l’art Josep Miquel Garcia citant l’artista Àngel Jové, durant la dictadura, els “artistes veritables, els avantguardistes que no varen marxar a l’exili, es varen confinar” i “no varen acceptar mai encàrrecs d’aquesta mena” –parla, entre altres, de Leandre Cristòfol. No és el cas del barceloní Genaro Iglesias, de família republicana i represaliada, que després de la guerra és desterrat i s’instal·la a Balaguer. L’alcalde Lluís Rúbies li fa un primer encàrrec: el bust de l’enginyer Manuel Marín en bronze, el 1962. El següent encàrrec és el monument dedicat, segons resa la inscripció, “a los que lucharon y murieron por Dios y por España en la Cabeza de Puente de Balaguer”. Iglesias l’accepta. Sap qui li fa l’encàrrec i sap exactament de què es tracta. Promotors i artista consensuen el disseny.

L’escultura és molt del gust estètic dels règims totalitaris: com diu el NO-DO, s’hi reprodueix un soldat-pagès amb el tors nu que recolza un genoll a terra mentre besa la bandera. La posició de genuflexió expressa la reverència vers la bandera i el bes n’és el jurament, el compromís patriòtic. La bandera no pot ser altra que la del Reino, per molt que Carme Alòs, directora del Museu de la Noguera, defensi als mitjans que és indeterminada –la tasca del Museu potser hauria de ser oferir-nos la interpretació correcta del conjunt escultòric i no vindicar-ne una errònia ambigüitat. La significació, a més, és del tot coincident amb els interessos del règim. En aquells anys de desarrollismo que vol deixar enrere l’autarquia de la postguerra, quina representació millor que la d’un soldat mutant en pagès per explicar als leridanos que “la semilla y el surco” els trauran de la misèria?

Dinou anys després de ser inaugurat, el 1982 l’alcalde Gregori Gallego ordena la retirada del monument. Els capitosts franquistes passen una temporada amb la boca tancada. El seu suport popular ara és minso però no es poden queixar: a qualsevol altre país s’asseurien al banc dels acusats. El 1989 intenten sense èxit treure l’escultura del magatzem. En un article a la revista local Acció del 10 de maig d’aquell any, un grup de nostàlgics (excàrrecs falangistes i exregidors d’Alianza Popular) n’expliquen les virtuts i defensen que torni a l’espai públic sense “pretendre que la cosa sigui una espècie de desagravi (sic), ni tant sols que el monument tingui la mateixa significació històrica que volia tenir”. En un exercici superlatiu d’impudícia demanen a l’ajuntament “una consulta ciutadana” per tal de decidir on instal·lar-lo “per recordar a tots els que lluitaren i moriren en el cap de pont de Balaguer (…) l’última explosió d’idealisme fins a la mort, que ha donat el nostre país”.

Passen els anys i el 2019, el monument, restaurat per a l’ocasió, és una de les peces que l’Institut Ramon Llull presenta a Catalonia In Venice – To Lose Your Head (Idols) als Eventi Colateralli de la 58a edició de la Biennal d’Art de Venècia, en una mostra que reflexiona sobre les escultures públiques i les reaccions que desperten. Allí s’hi pot contemplar també Record d’un malson de Joan Brossa, el cap decapitat sobre una safata de l’alcalde franquista de Barcelona José María de Porcioles, que a Balaguer hi té un carrer dedicat. Com l’hi té l’alcalde que va encomanar l’estàtua del soldat-pagès, a l’espera encara que la Paeria revoqui uns acords de 2011 que no s’haurien d’haver adoptat.

És en aquesta època quan el Museu de la Noguera publica la fitxa sobre el bust de Manuel Marín. A la biografia de Genaro Iglesias que firma Joan Caballer sota la coordinació de la directora susdita s’hi explica, en relació a l’estàtua del Mercadal, que la proposta del Govern Civil era un monument als “caídos” on “un soldat agenollat, amb un fusell a la mà, besés una gran bandera, però finalment, amb la complicitat de l’alcalde Rúbies i el regidor Andrés Viola, Iglesias va esculpir un pagès descalç amb el tors despullat que aguanta una aixada a la mà esquerra, i que agenollat besa una bandera indeterminada que apunta al cel i que, com un record de la trista guerra ja passada, té un casc militar al darrere.”

Seguint aquesta tesi, l’equip de govern local reinterpreta el monument i, ai las, ens presenta una història de resistència segons la qual, en paraules del paer en cap Jordi Ignasi Vidal, Iglesias va “colar un gol al franquisme”. Amb aital redempció, ara plantegen instal·lar l’obra al cementiri. Si encaixem totes les peces, la suposada “resistència” al franquisme hauria comptat ni més ni menys que amb el jefe local de Falange Española (Rúbies) i amb qui seria el seu successor (Viola). I el colofó: la font en què es basa el Museu per vestir acríticament aquesta història és ni més ni menys que un nonagenari Andrés Viola, el darrer alcalde franquista, que no cessa en l’intent de recuperar el monument!

És clar que una escultura franquista no té per què ser la representació de Franco a cavall. Com tampoc totes les peces esculpides durant el temps de la dictadura han de tenir aquesta etiqueta. Però la interpretació de la imatge i la seva contextualització no deixen cap ombra de dubte sobre la naturalesa de l’obra: és una apologia clara de l’acció “heroica” del cap de pont, de la guerra, del patriotisme espanyol, del nou règim.

El gol no el marca Genaro Iglesias a Franco sinó els sequaços del dictador als republicans que avui governen el consistori. L’equip de govern d’ERC ha tingut iniciatives encomiables en l’àmbit de la recuperació de la història local com potenciar el vessant acadèmic de l’Harpia, recuperar el nom de Paeria o impulsar un jardí arqueològic al Castell Formós. Però retornar a l’espai públic el monument que va inaugurar Franco amb una història de resistència fal·laç és una indignitat i una autèntica presa de pèl en temps de recuperació de la memòria històrica.

Ni el pas per Venècia del monument ni el pas dels anys no donen a l’obra el discurs intel·lectual i històric que la faci digna d’un lloc públic. Com defensa Josep Miquel Garcia, aquest monument s’ha d’explicar en un museu d’art. I s’ha d’explicar bé. Iconogràficament i històrica. Veurem quina comissió d’estudi –promesa– es crea i quines conclusions presenta. Amb tot, que l’ombra punxeguda i hostil de la bandera de Franco del monument no es retalli mai sobre la pau del nostre cementiri. No hi erigim l’escarni, sobre les tombes flamejants, sinó l’estrella.