Un carrer per a Xavier Rúbies

Ara que l’alcalde Borràs proposa en el seu darrer llibre recuperar el carrer del comte Ermengol VI d’Urgell –que conquerí Balaguer als moros–, no vull deixar passar l’ocasió de reivindicar també la figura del primer alcalde republicà de la nostra ciutat: en Francesc Xavier Rúbies i Valls.

Nat a Vilanova de la Sal el 1884, de jove es trasllada a Balaguer i, després de cursar els estudis primaris, ingressa a l’Escola d’Agricultura de la Granja Experimental de Barcelona, on obté el títol de perit agrònom. Es dedica primerament a impulsar plantacions de vinya, ametllers i oliveres, a mesurar finques i a projectes i contractes de conreus. Després s’incorpora a la Sucrera de Menàrguens, des d’on orienta els pagesos de la comarca en el conreu de la remolatxa i en temes de maquinària agrícola. Finalment es vincula a la secció d’adobs químics de la Societat Anònima Cros de Barcelona. Consta que sempre és vist com un lleial conseller dels pagesos i que defensa tothora els seus interessos. El 1910, per la ponència sobre les llets de l’Urgell que presenta al Congrés Agrícola de la Federació Catalana Balear la Federació proposa lliurar-li la Creu d’Isabel II, cosa que ell no accepta.

Rúbies té des de jove vocació pel periodisme. El 1903 comença com a corresponsal de “La Renaixença”. El 1911 funda i dirigeix “La Falç”, la primera publicació catalanista de Balaguer, adherida a la Unió Catalanista fins el 1915 i des de llavors fins el 1918 portaveu de l’Associació Catalanista. Col·labora anys més tard a “Flama”, fundada per Carner-Ribalta. Joan Marvà deixa escrit que la pugna electoral al districte de Balaguer entre Felip Rodés i Humbert Torres genera una forta agitació entre els seixanta partícips d’aquesta publicació i només l’actuació serena de Xavier Rúbies permet l’entesa i evita la batalla fratricida entre catalanistes. Rúbies col·labora també al mític “Pla i Muntanya” i finalment a “Finestral”.

Xavier Rúbies és tota la seva vida un home polític. Catalanista, republicà i catòlic, sempre al servei de Balaguer i de Catalunya. Durant la dictadura de Primo de Rivera acull i ajuda nombrosos polítics perseguits. Milita a la Joventut Nacionalista de Balaguer, al Jovent Autonomista Català, al Centre Nacionalista Català –vinculat a la Unió Catalanista–, a l’Associació Catalanista, als Estevets i al Centre Català Republicà –que s’adhereix a ERC el 1932 tot i mantenir-ne l’autonomia–.

Quan el 14 d’abril de 1931 Macià i Companys proclamen la República a Barcelona, a Balaguer hi ha un clima d’expectació. Quatre regidors electes, entre ells Rúbies, es desplacen a Lleida. En tornar, el Mercadal és ple de gom a gom i els regidors són fortament ovacionats. Es dirigeixen al balcó de Mercadalú i Rúbies exclama: “Està proclamada la República a Balaguer!”. L’endemà pren possessió solemnement com a alcalde de la ciutat.

“Seguiu com fins ara donant proves del màxim civisme i convertiu-vos cada un de vosaltres en guardians del nou règim i no tolereu que ningú es prengui iniciatives pel seu compte perquè l’única autoritat que haveu d’escoltar és la de l’Ajuntament, d’aquest Ajuntament que el mateix poble ha elegit”. Aquestes paraules de la seva presa de possessió, sumades al pragmatisme i a la responsabilitat que el porta a presentar-se a aquelles eleccions en coalició amb els republicans radicals sota la marca d’Unió Republicana constitueixen un exemple a seguir per encarar els dies finals del procés d’independència que estem vivint.

Quan al maig se celebra l’elecció dels diputats per a la Generalitat, Rúbies s’imposa clarament com a diputat del districte de Balaguer. Així, participa en la constitució d’aquesta institució i en la redacció de l’Estatut de Núria. Després d’abandonar l’alcaldia el 1933 –segons algunes fonts per motius de salut, segons altres per la crisi causada en assistir a la processó del Sant Crist–, entra a Unió Democràtica de Catalunya, d’on forma part del consell nacional.

El nostre home mor el 3 de gener de 1936 als 51 anys d’edat. La premsa nacional es fa ressò de la consternació que causa la seva mort. El carrers del Pont, de Sant Jaume i d’Avall s’omplen d’una gernació que el plora. Venen a acomiadar-lo Joan Sauret, Joan Baptista Roca i Caball i Manuel Carrasco i Formiguera. Aquest últim escriu que els que no l’hem conegut haurem de buscar “un concepte exacte de la gran personalitat desapareguda en l’estela lluminosa que el seu pas pel món ha deixat i que haurà de perpetuar aquell guiatge que en vida imposava en Rúbies, amb aquella força que es desprèn de les ànimes formades en la lluita i en el sacrifici, i auriolades per la puresa de la doctrina i la fermesa i la conseqüència en l’actuació”.

Balaguer té carrers pels escriptors del “Siglo de Oro” espanyol. L’alcalde Aguilà –amb l’aquiescència de tot el ple– va omplir la zona de la carretera de Camarasa d’una plèiade de polítiques socialistes i anarcosindicalistes i Inpacsa d’una combinació de franquistes i comunistes. Balaguerins que ens enorgulleixen com Sebastià Armenter o els germans Pla tenen passatges discrets i la majoria de referents catalanistes són relegats al Secà. És l’hora d’honrar la memòria del patrici Xavier Rúbies. L’actual paer en cap, nacionalista, republicà i agrònom, hi pot ser sensible. Els de l’upper Diagonal acceptaríem el canvi de grat.