En els darrers mesos s’ha inaugurat oficialment un interessant debat anomenat “com eixamplar la base”, o qualsevol expressió equivalent, per tal de preparar una segona oportunitat per a l’independentisme amb una certa expectativa d’èxit.
És clar que ser més del 50% no és cap garantia de res, però també ho és que ajudaria força. El problema, però, és el com. El com s’amplia la base, i el com es construeix aquesta segona oportunitat. Hi ha qui pensa que fent unes polítiques més progressistes. No em sembla malament que es facin, però dubto molt que serveixen per elles mateixes per a aquesta ampliació de la base.
L’independentisme s’ha passat els darrers anys tractant d’explicar els avantatges de disposar d’un estat propi, i en aquest terreny costa molt de trobar arguments contraris a la independència. S’han escrit centenars de llibres i d’articles molt ben fonamentats científicament per posar-ho de manifest. On son doncs els límits de la capacitat persuassiva de l’independentisme?
Hi ha un ampli sector de la societat que allò que no veu clar no és pas l’objectiu, sinó el camí per aconseguir-lo. I més desprès d’un intent fallit. Si poguessin aconseguir la independència fent petar els dits i passar al nou estadi amb una certa normalitat, estic convençut que tota aquesta gent s’hi apuntaria.
Va ser als llunyans anys 60 dels segle passat que Marshall McLuhan va dir allò de que “el mitjà és el missatge”. Que el contingut d’un missatge ve fortament condicionat pel mitjà. Ell es referia al mitjà tecnològic, però es podria ampliar al concepte “mitjà” al concepte “com”. Altrament dit, crec que, en el cas que ens ocupa, el problema no rau en el què, sino en el com. El dia que es pugui resoldre aquesta incògnita de l’equació d’una manera raonable i plausible, l’anomenada base creixerà com l’escuma, gairebé sense necessitat ni de “vendre” el contingut.
D’aquí la força que podria arribar a tenir una solució del tipus “referèndum acordat”, o similar (l’independentisme sempre ha apostat per la bilateralitat com a primera opció). I només això explica, també, la negativa absoluta a una proposta d’aquest tipus en el bàndol unionista, perquè si la porta es vegés oberta, ni que fos mitg oberta, molta gent que ara no ho veu clar s’hi abocaria.
La feina dels propers mesos, o potser anys, és, doncs, trobar un mitjà, un “com”, més que no pas seguir insistint en un “què” que ja no ofereix dubtes. En definitiva, seguint McLuhan, el mitjà és el missatge.