Es cert que no sóc especialment optimista. No faré referència ara al got mig ple o mig buit, l’optimista ben informat i el reguitzell de cites que ja sabem. Es cert, no sóc molt optimista i més que sé que l’enemic que tenim davant, és molt fort i molt barroer. És capaç de qualsevol trampa i de qualsevol malifeta per sortir-se’n amb la seva.
Ja ho va dir molt bé l’altre dia el President Puigdemont quan va dir que no tenim en contra el govern espanyol sinó a l’Estat Espanyol, és a dir, el govern i els polítics, jutges, magistrats, periodistes, empresaris, banquers, capellans, docents, premsa, ràdio i televisió. L’Estat espanyol, en tota la seva misèria intel·lectual i democràtica.
Un estat capaç d’inventar-se els càrrecs pels quals posar a la presó homes i dones que no han fet més que portar endavant l’encàrrec que tenien del poble català.
I si no han pogut demostrar rebel·lió, miraran si cola la malversació de fons, i si el ministre d’Hisenda diu que no, s’inventaran alguna altra cosa. Que un llaç groc és violència i, doncs, terrorisme. Per exemple.
Es un enemic molt fort i molt groller.
Però, si Catalunya és capaç de muntar una mani com la del dia 15 i més encara, si és capaç de muntar a cada poble uns CDR em sembla molt que no podran fer res contra nosaltres.
Si som capaços d’organitzar trobades de poetes, artistes, jubilats, bombers, cantants, estudiants, arquitectes, gent, persones per la república, em sembla molt que no podran fer res contra nosaltres.
N’estic convençut.