De l’insult

La capacitat que tenen per insultar és una de les característiques dels espanyols.

Em consta que tenen  uns quants diccionaris d’insults, tanta és la gràcia que es donen a trobar paraules que puguin ofendre.

És una gràcia que tenen. Igual que uns altres aixequen pedres o baixen muntanyes a la carrera percaçant un formatge, els espanyols insulten. També té el seu mèrit.

Si la víctima és una dona llavors ja s’hi posen les botes. A banda de totes les altres qüestions insultables, que ho són totes, també hi entra el físic. Si és lletja no cal dir que li faran saber per activa i per passiva, i si no és lletja encara pitjor perquè la faran objecte de tota mena d’amenaça sexual. Si porta serrell, perquè en porta, si se’l treu perquè se l’ha tret. No tenen escapatòria.

Als homes no els insulten tant per la cosa física. Se sap que el cànon masculí és molt més permissiu que el que s’aplica a les dones.

També tenen molta tirada a l’insult si la víctima té algun defecte físic evident, si és cec o coix o geperut, per exemple. Com més greu sigui el defecte més s’hi troben.

Si és republicà o independentista poden arribar al clímax o acme. És evident que no estic parlant del poble pla que ja se sap. Parlo de periodistes, de professionals de la comunicació de ràdio o televisió, tertulians, columnistes i companyia, de diputats i senadors, de jutges i magistrats.

De trobar arguments, de convèncer, no en saben molt, però d’insultar en tenen la mà trencada.

Es un altre encant  de “lo espanyol”.