Un grup d’espanyols il·lustres, seguint la petja d’un altre espanyol il·lustre, marxa cap a Bèlgica i davant de la casa on s’està el Puigdemont, protagonitza un acte ridícul.
Insults i males paraules, bàsicament. L’orgull espanyol.
L’orgull de saber que estan fent una cosa que serà premiada per la gran part de la societat espanyola.
Policia, jutges, tertulians i periodistes (ja s’entén que no tots sinó només una grandíssima majoria) acaben celebrant l’exhibició de feixisme i d’incultura que suposen aquests grupets.
Dissortadament, o no, els protagonistes d’aquestes notícies són personatges pròxims a la misèria, econòmica o moral. Hi ha diversos estudis sobre el fet que els més desgraciats acaben col·laborant amb els poderosos.
A Espanya, el feixisme està embolicat amb la bandera rojigualda i la Sagrada Constitución, la unitat d’Espanya i les grans paraules buides.
Es tracta sobretot de no raonar, es tracta de fer creients. La gent, sobretot, no ha de pensar, només ha de creure.
S’ha de demostrar que és més perillós un còmic que fa veure que es moca amb una bandera espanyola que un tipus que té a casa un arsenal i ha explicat vàries vegades la intenció de matar el president del govern.
Demostrar que tenir a casa un careto del Cuixart i un xiulet groc és terrorisme, però tenir armes a casa, si les té un bon espanyol, un fatxa ben conegut per la policia és no res, és una gracieta.
Potser sí que regalar llibres serà un acte revolucionari de primer nivell.
És molt possible.