Anava a matar un company d’escalada. Involuntàriament i amb poca traça, perquè el tio està il·lès. Jo no tenia coartada. Vull dir, era qui aguantava la corda i estava sola. I tampoc tenia una motivació clara, Vaja, de fet vaig preferir, de molt, que no li passés res. Posats a escollir, hagués triat caure jo.
És estrany com, algunes vegades, prioritzem la integritat dels altres a la nostra. Sense instints maternals ni romanticismes. Què estrany. Em deia una companya, no ho és tant, d’estrany. No t’ha passat mai, allò de córrer com una boja amb el cotxe i, en canvi, quan vas amb gent, reduir gairebé a la meitat? No ho veig com una virtut. De fet, sembla com espolsar-se la culpa. Ser responsables del que li passi a una altra persona és molt més gros que només ser-ho de nosaltres mateixos. A alguns, ens pesa més.
Per altra banda, si es valida la meva manca de voluntat de matar-lo, aleshores queda un dubte: què va fallar? Perquè, de fet, i no entraré en detalls, després d’uns vint minuts d’anàlisi intensos a posteriori i d’uns quants dies de reflexió, encara no hem trobat una explicació plausible.
Deia un astrònom que potser per la nostra experiència de viure en el món que vivim -un món físic de reacció causa-efecte – que tenim la tendència irrefrenable de buscar un motiu. Vés a saber, per què va eclosionar tota la cosa en un big bang. El perquè la singularitat inicial va “decidir” expandir-se i fer-se un lloc (i un temps) no s’ha acabat de dilucidar.
A vegades les coses només passen. No crec en bruixes. No en les que volen en escombres. És clar que en el meu frustrat intent d’homicidi alguna cosa no va anar alhora. Materialment, vull dir. El mosquetó, la rosca, l’arnès. Però és que també és difícil no comptar amb un culpable. Menys còmode com a mínim.
Quan era petita, molt petita, m’han explicat que sempre volia la culpa. Pescava converses a mitges i, quan en parlaven, saltava: la culpa és meva! Vés a saber què m’imaginava què devia ser. Alguna cosa grossa. Un trofeu. Els grans s’ho rifaven. Teva; no, meva; teva, et dic.
La manera d’aplacar la ràbia i la impotència després d’una desgràcia és depurar les causes, definir responsabilitats. Queda bé en titulars. Hem d’admetre que, tots plegats tenim una mica de barra; ens motiva força que el pes que ens toqui portar sigui el menor dels possibles.
No dic que sigui inútil. Dic que no ho podem evitar. I dic que no sé fins a quin punt és absolutament necessari. Assenyalar el culpable no esborrarà res. Castigar-lo tampoc. I això, de vegades, costa admetre-ho.