Parlant amb les pedres

A vegades els grans objectius humans han servit de coartada per cometre grans barbaritats. Sense anar més lluny, la lloable reacció mundial que s’ha produït contra qualsevol forma de racisme, estructural o personal, explícit o subtil, macro o micro, té també la seva cara fosca (si se’m permet l’expressió) en la destrucció de monuments històrics que s’hi puguin relacionar, ni que sigui molt remotament.

La cosa ja ve de lluny. Al llarg de la història de la humanitat han estat molts els moviments “revolucionaris” que han pretès canviar la manera de pensar de la gent destruint els referents simbòlics dels monuments que representen la manera “antiga” de veure el món. Ja al segle XIV aC, el faraó Akhenaton, per tal d’imposar el monoteisme amb el deu Aton, feia destruir les estàtues dels partidaris politeistes d’Amon. Naturalment, quan després es va girar la truita va passar el mateix però a la inversa.

Semblava que al llarg dels segles havíem après la lliçó. Si més no a les mal anomenades “societats civilitzades”, i especialment entre la progressia, culta i tolerant, semblava que començava a estar clar que calia primar el respecte per la història i la contextualització dels vestigis que la representen sobre cap altre judici de valor des de la perspectiva actual.

Així, tot el món occidental es va escandalitzar quan el 2001 va veure com els talibans destruïen els grans Budes de Bamian (Afganistan), i una bona part de les peces arqueològiques del Museu de Kabul. Igual que quan el 2012, a Mali, el grup jihadista Ansar Eddine va destruir, amb pics i pales, bona part de la ciutat històrica de Tombouctou, Patrimoni Històric de la Humanitat de la Unesco, i diversos mausoleus.

O quan el 2015 Estat Islàmic va destruir a Palmira (Síria) els temples de Bel i de Baalshamin, així com les tombes-torre d’Elahbel, de l’any 103 aC. Com també quan el 2016, a l’Iraq, també Estat Islàmic, va destruir, amb excavadores i a cops de maça, les restes històriques del segle XIII aC de l’antiga ciutat assíria de Nimrud, per la seva naturalesa “no islàmica”.

Com s’explica, doncs, l’actual reacció contra certs monuments “racistes” d’una part de la societat suposadament “culta, civilitzada i progressista”? Pot ser que la condemna als destructors només es faci quan no es comparteixen els seus valors, però en canvi es justifiqui quan són els nostres propis valors els que es pretenen imposar?

Tant a Catalunya com a Espanya en tenim un dolorós record del patrimoni històric-artístic que es va cremar i destruir els mesos de juliol i agost de 1936, com a reacció al cop d’estat feixista, en nom d’una suposada croada revolucionària.

A hores d’ara hauríem d’haver après que els objectes materials (els edificis, els monuments, els mobles, les pintures, els papers, etc.) no signifiquen res per ells mateixos, més enllà de la manera com se’ls interpreta, del sentit que se’ls atorga convencionalment, com se’ls explica. La gent no és tonta i és capaç d’entendre-ho. I això és el que cal fer, interpretar el patrimoni històric, contextualitzar-lo, explicar-lo, museïtzar-lo si cal, no destruir-lo.

Potser el millor exemple que tenim de museïtzació de la ignomínia humana és el camp d’extermini d’Auschwiz-Birkenau, on s’ha mantingut intacte tot allò que els mateixos nazis no van poder destruir quan intentaven amagar davant el món la barbaritat comesa. Una relíquia històrica que es conserva, no només per mantenir la memòria històrica, sinó també per explicar-la, per explicar que era, i que és, el nazisme. Igual que, sense anar més lluny, el Valle de los Caidos podria esdevenir un centre d’interpretació del que era, i del que és, el franquisme.

Si es vol entendre alguna cosa del món que ens envolta, del passat i del present, cal explicar allò que es veu, ensenyar a llegir les pedres. Cal parlar amb les pedres, no destruir-les.