El mateix dia en què Puigdemont i Comín ocupaven per primera vegada sengles escons al Parlament Europeu, l’aula magna de l’Institut d’Estudis Ilerdencs s’omplia a vessar per la presentació del llibre de Jordi Turull i Gemma Aguilera el títol del qual manllevo per al d’aquest article. Turull és un patriota de pedra picada, independentista de primera hora, que a dos mesos del Primer d’Octubre no va dubtar en assumir la conselleria de Presidència i esdevenir portaveu del Govern. Fins llavors va ser president del grup parlamentari de Junts pel Sí. Des d’aquests càrrecs clau va servir el president Puigdemont per a tirar endavant el referèndum d’autodeterminació. La gestació del ple del 6 i el 7 de setembre amb les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, els preparatius logístics per al dia de la votació amb els entrebancs dels escorcolls policials, les rodes de premsa més seguides de la història i fins el debat sobre si declarar la independència o convocar eleccions autonòmiques. Aguilera ordena amb traça els pensaments, els neguits i les conviccions del conseller en un llibre amè alhora que intens, que enganxa des del començament.
Els dies que envolten el referèndum són plens de tensions i de dubtes, que Turull afronta amb valentia i determinació. Altres actors adopten posicions més còmodes; Turull podria passar-hi comptes però no ho fa. Ni amb ERC (“Josep Rull i jo som testimonis que quan comuniquem a alguns que havien criticat durament el fet d’anar a eleccions que no hi haurà convocatòria, i que ara serà el Parlament qui decidirà, no salten pas d’alegria, potser perquè se’ls esfondra el seu win-win”). Ni amb la CUP, que li denega la investidura el dia abans de la seva compareixença al Suprem (“passar en menys d’un dia del faristol del Parlament defensant la meva candidatura a president de la Generalitat a sentir de nou el soroll de la porta de la cel·la de la presó com es tanca, i quedar-me sol amb un pres desconegut”).
Turull no s’hi fa mala sang perquè veu en la unitat l’única via de sortida: “per acabar allò que vam començar aquell dia cal que «ens octubrem» de nou, és a dir, que ens amarem d’aquell esperit d’unitat, de lleialtat, de confiança, de civisme i de determinació que va fer possible aquella jornada superant tots els obstacles”. Després de l’exercici reeixit que va ser el referèndum, el nostre conseller fa una crida a la desobediència, a còpia de la qual “s’han assolit grans canvis quan han concretat l’acció política” i sentencia a favor de la persistència, “la contraposició a la resignació”.
Davant la saturació de la secció “procés” de les llibreries, llegir Turull és un encert. Convertit ja en protagonista destacat de la nostra història contemporània, al llibre que li publica Columna dona perspectiva per a l’anàlisi i força per al combat que encara lliurem. El seu testimoni es llegeix d’un glop i deixa el regust de la dignitat i la fermesa. Persistim i persistirem com ho fan els presos polítics i els exiliats.