Mira que va costar formar un govern.
Primer tothom molt content amb la victòria aquella del 52 per cent. No ho haguessis dit mai.
La presidència del Parlament sí que la vam tenir llesta aviat. Diràs que la cosa pintava bé. Error.
Per arribar a tenir un president de la Generalitat ja vam haver d’empassar-nos tota classe de numeret èpico-còmic, ofertes, brindis al sol, males cares, confirmacions, desmentiments i amenaces. Vam tenir de tot. Tant, que el poble pla va començar a abandonar el vaixell i el viatge cap a Itaca.
Finalment, però, diràs que es van posar d’acord i en un lapse de temps ple de blastomies i aporrines van decidir nomenar MHP el Pere Aragonès, ben entès que no està, ni de bon tros, a l’alçada d’uns altres que proposava l’oposició i els seus propis companys de govern. Aquests últims en tenien potser catorze de millors.
Així i tot, comença a funcionar el govern. Espanya ens segueix escanyant amb la mateixa passió de sempre. Segueixen els entrebancs, els exiliats, la repressió, la persecució policial i la judicial. Cap novetat.
Arribem als pressupostos. Es un moment important perquè dels pressupostos depèn bona part del que es podrà fer, amb el beneplàcit del Tribunal Supremo, el de Cuentas i l’altre, no cal dir.
Un moment important m’has dit? Alguns personatges no ho creuen així i tornen al sainet d’anades i vingudes.
Cal pensar, però, que estan preparant una jugada mestra.
No ho han dit, però esperem que sigui així.
La nostra paciència tampoc no és infinita.
Salut i república.