Potser sí que caldrà començar a dir les coses pel seu nom o almenys pel nom més aproximat que coneguem.
Que Catalunya és una colònia fa temps que ho sabem. De fet ho són els Països catalans.
No podem fer res que comprometi ni mínimament allò que el govern central té decidit que podem fer.
Es de tota evidència que forces d’ocupació, alts funcionaris, magistrats i companyia es reboten a la mínima i imposen el seu criteri, ajudats per la caverna mediàtica, predicadors, periodistes a sou i un exèrcit d’incompetents que els aplaudeix.
Dissortadament, hi ha la sensació cada cop més evident que el nostre govern o la nostra classe política, també participa d’una manera o altra en aquesta cerimònia de la confusió.
Dels 4.000 companys imputats, una bona part ho estan perquè la Generalitat els ha denunciat o manté les denúncies.
En part o en alguna part, són el resultat del famós “apreteu, apreteu”. Com és això possible? I què ha passat amb el Tsunami democràtic? I amb Urquinaona?
Ja sé que és tot molt difícil, sobretot perquè fan falta un munt de paraules i a moltes els han canviat el significat i ja no sabem ben bé què estem dient: Catalunya sencera, ampliar la base…
Tinc la sensació que, efectivament, els nostres ens estan venent una moto de grans dimensions.
El seu discurs oficial és que no podem fer res, que ben mirat ja estem prou bé i que tota alternativa és inviable.
Hem de seguir lluitant per la independència, directament, sense embuts.
Possiblement sols.
Salut i república.