Que volin els capellans!

Hola, em dic Carbó, i des de ben petit, ho veig tot força negre.

Ja des de molt aviat, quan no aixecava un pam de terra, em vaig fer amic del meu pediatra. I va ser ell mateix qui va olorar que, potser, a tots plegats se’ns escapava alguna cosa quan va arribar un punt en que li fèiem més visites que dies visitava. Però el geni  va necessitar un parell o tres d’anys abans que se li ocorregués fer-me una sèrie d’anàlisis.

I vet-ho aquí que a casa va tocar la grossa, l’informe o diagnòstic deia que des del dia que vaig néixer fins al que hauria de dir ” a reveure “, no sabria el que és fer el ridícul ni tenir els pèls de punta. Que seria una de les poques persones del món amb un diagnòstic difícilment pronunciable, en honor a uns tals Urbach i Wiethe dels qui ni sabia, ni m’importava.

Tot plegat va omplir casa nostra de tot tipus de comentaris. Comentaris dels pares preocupats: ” què farem amor ? com protegirem el nostre fill del què li espera ?“. Xiuxiuejos, fets d’amagatotis, d’entre els amics dels meus pares : ” pobre nen, ves a saber quan dura...”. Reflexions de tiets que es fan els entesos per ajudar a conservar la calma: ” No et preocupis cunyat, he llegit que això tindrà solució en uns anys….”. I el meu apunt preferit dins de tot aquell remolí de patinades, el del meu avi: ” Coi, no s’ho passarà poc bé, el paio “.

I la veritat és que amb els anys va fer-se patent que el meu avi tenia bon nas per olorar a distància, i si els problemes no em buscaven a mi, jo mateix els empaitava, sempre disposat a descobrir que un dia, per fi, podria arribar a ruboritzar-me o atemorir-me per alguna cosa o altra.

Però aprofitant que aquesta recerca no ha tingut èxit encara, millor que us parli una mica del què ara em ve en gana i que potser a algú li costaria dir en veu alta.

Portem set dies enmig d’una deriva plena d’informacions i comentaris descontrolats sobre una malaltia que ha creuat l’estret, viatjant des de l’Àfrica: el ébola o l’ebola, amb l’accent pendent d’en quin costat de la frontera sigui pronunciada.

En cap cas diré si n’hi ha o no per tanta gatzara, al cap i a la fi, la meva insensibilitat patògena em fa la persona menys indicada per fer cap judici de causa. Però sí que puc deixar caure una idea que l’altre dia em rondava i que potser valdria la pena ser valorada, si el govern continua faltant el respecte a pacients moribunds, als qui només els queda l’ esperança.

La idea és que ja sigui per aquest, o per qualsevol altre virus que vingui de fora o broti de casa, de ser-ne contagiats, si hi ha la possibilitat d’escapar-se’n, no acudiu mai, com a primera opció, als centres hospitalaris. Ja hi haurà temps per això, però feu les coses en l’ordre que us pugui garantir la més llarga i sana durada.

Dirigiu-vos allí on els virus i totes les coses que ens preocupen perden urgència i guanyen en desídia i apatia: el Congrés dels diputats; aquella casa que paguem la gent corrent perquè els que l’habiten temporalment hi facin negocis interminables.

Sense cap mena de dubte, una visita guiada al Congrés serà el primer pas per atansar-se a la cura preuada.

Un cop a dins, sobretot, no perdeu el temps en mirar forats de bala d’una pel·lícula que en algun moment ja serà revelada. El què heu de fer és tossir, bavejar, rascar la vostra esquena contra les parets com un os marca el tronc d’un arbre, fregar les vostres mans suades en cadascuna de les taules i cadires reclinables, balleu el ball de sant vito si us agrada, però sempre mantenint l’aparença d’una admiració fervorosa per tot aquell mobiliari.

Parleu amb tothom qui us trobeu allí, pregunteu de tot a qui sigui, entreu en converses de gent amb americana i corbata, però sempre atanseu-vos ben a prop dels rostres dels qui escolten les vostres paraules i no tingueu por si els capellans salten. Que ho facin! Que volin i reposin on els hi doni la gana! Han de ser unes olimpíades de capellans! Que facin salts de llargada, amb perxa i carreres de cent metres si fa falta!

Un cop acabada la visita i amb la boca seca d’aigua, no us preocupeu per recordar res del què us han dit. No hi ha cap examen.

En canvi, ara sí, dirigiu-vos a l’hospital que us doni més confiança, o en algun que tingui a prop alguna cadena de televisió privada, italiana i mediàtica. Les dos opcions són bones, però la segona garanteix una difusió pública del teu diagnòstic, més escabrosa i macabra.

A partir d’aquí, ja no et cal preocupar de res; l’hospital donarà la senyal d’alarma, la televisió acudirà per preguntar-te on has estat fins ara, tu et deixaràs gravar amb cara de màrtir i, quan tothom sabrà que has estat al Congrés abans de la sessió diària, sembrant de virus tots els passadissos i sales, totes aquelles coses que fins llavors no tenien importància, la tindran ara, també en aquella casa.