Era un llibre d’antropologia i venia a dir que actualment els estats s’han convertit en una mena d’intermediaris entre les grans corporacions comercials internacionals i el poble pla.
Venia a dir que els governs no tenen més missió que escanyar el poble en benefici d’aquestes grans corporacions que els mantenen.
Hi ha governs que més o menys ho dissimilen. El govern espanyol, per exemple, rescata la banca i les grans empreses que li donen suport a canvi del que tots plegats poden anar robant, d’amagat, a l’erari públic.
Va dir Bismarck, que la nació espanyola deu ser una dels més sofertes del món perquè amb la quantitat de lladres que manté, encara diràs que va aguantant en silenci. Això ho va dir fa dos-cents anys.
No cal dir que el robatori el paguem, de moment, les classes mitjanes que anem desapareixent al mateix ritme que l’ós polar.
El govern és la cúpula del que en diríem lladres de guant blanc.
Lladres que funcionen per reial decret, amb les lleis a la mà i la Constitució (tapa dura) sempre a punt per repartir si s’escau trompades a tort i a dret.
Alguns polítics no tenen cap vergonya de presentar-se com portaveus de les petroleres internacionals o de les grans corporacions alimentàries.
A Espanya es tapen amb la bandera, la Sagrada Constitución i roben tant com poden.
No hi ha cap problema. Si els ataques encara et diuen que estàs atacant la Constitució i et poden acusar d’un delicte d’odi, de rebel·lió, de sedició o de qualsevol altra cosa.
No caldrà posar exemples.