Tenim la desagradable sensació de no saber ben bé què està passant.
Les declaracions d’uns i altres, les propostes no molt clares, la poca vergonya manifesta, la impunitat de l’extrema dreta, la persecució dels independentistes per part dels propis Mossos d’esquadra.
Tot això ens ha portat a un escenari relativament nou i molt patètic: l’enfrontament entre independentistes.
Diràs que hi ha qui es pensa que té la patent de cors i va dient qui o què és més independentista que qui o què.
Algú, a partir de les declaracions d’uns o altres, embruta els locals d’uns independentistes perquè creu que no ho estan fent prou bé. Potser es pensen que ells ho estan fent molt bé. Segurament.
No ens està gens malament un advertiment, una estirada d’orelles del gènere. Calma però, sobretot i no oblidem qui és l’enemic.
Ho dic perquè als espanyolistes ja els va prou bé aquest enfrontament i s’hi han abocat a la seva propaganda i difusió a qualsevol hora del dia i de la nit.
Simultàniament deixen prou clar, i cada dia, que per culpa de l’independentisme (cadascú posa els noms i cognoms que més li convenen) Barcelona i, per extensió, Catalunya és un territori molt perillós amb un índex de delinqüència francament preocupant, no com a Madrid que gràcies a la Sagrada Constitución i els pactes dels fatxes, tenen un govern que és una bassa d’oli i un cant a la germanor.
Dunque, benvingudes les estirades d’orelles, però no perdem de vista qui és l’enemic.
Independentista no és. Això que quedi clar.