Se siente

Les declaracions de principis no cal que siguin grans, ni transcendentals, ni escrites a la primera pàgina de la declaració d’independència dels Estats Units, a vegades n’hi ha prou amb una ressaca que afluixa massa la llengua en un moment de debilitat.

Visualitzem per un moment l’escena, totalment imaginària, d’un llavi paralitzat per la intrasigència d’un bigoti, d’on s’escapen unes paraules arrossegades, encara menys vocalitzades de l’habitual: «Las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber déjame que las beba tranquilamente…».

Una declaració que, presumptament, hauria pogut fer un president de govern espanyol en el marc d’una campanya de la DGT per no beure quan es condueix. Una pixada fora de test que esdevindria tota una declaració de neoliberalisme, versió «neocon». Que ens pot semblar, pel personatge, entre esperpèntica i casposa, però que és abraçada per més gent del que hom pugui pensar, encara que sigui en altres versions, progres o modernetes. El que bé a dir és que jo tinc dret a fer el que em passi per les quatre estacions, encara que això pugui arribar a perjudicar a terceres persones. Un «se siente» acompanyat del gest d’aixecar simultàniament les espatlles i les selles. Una reivindicació de l’individualisme insolidari, que casa molt bé amb el capitalisme més salvatge, encara que se li posi un barret de llibertari domèstic.

A banda de la versió més cutre de l’esmentat expresident, em temo que, arran de la pandèmia, s’ha demostrat que aquest neoliberalisme s’ha fet prou present entre sectors de la població que, en principi, no són ni fatxes, ni carques, ni espècies supervivents del plistocè, i fins i tot està molt present en una part del jovent, siguin modernets de casa bona o «poligoneros de regetón».

També hi ha, és clar, el sector més talibà dels negacionistes militants, pocs, però molt hiperactius a les xarxes socials, i amb la vocació proselitista d’un missioner al tercer món. Però aquests són una secta, que segueixen les proclames d’alguns gurús de fireta, tan impermeables a la realitat com en qualsevol religió. O sigui, que ja s’ho faran.

Personalment em preocupa més aquesta part del jovent que semblen afectats d’allò que en psicologia se’n diu baixa tolerància a la frustració. Altrament dit, que no poden acceptar un no, o una restricció, o una limitació, que impedeixi la satisfacció dels seus desitjos i necessitats personals. Els anuncis publicitaris ho estimulen constantment: «Ho vols? Ho tens», i si no t’ho donen després de la primera rebequeria, t’ho agafes, que per alguna cosa ets el reietó de la casa.

Més enllà de les atribucions a la societat consumista, també me’n sento una mica responsable, no personalment, però sí generacionalment, d’haver contribuït a fabricar aquest egoisme infantilitzant, amb actituds sobreprotectores, o potser compensadores de l’autoritarisme que vam haver de suportar en les nostres pròpies biografies.

Aquesta és una canalla que es deprimeix terriblement si ha de prescindir de les seves festes i dels seus beures, un cataclisme insuportable, infinitament superior a qualsevol pandèmia que, després de tot, només afecta els vells, que si es moren, ja és el que els toca.

Davant de qualsevol recriminació, sortiran les males excuses sobre la llibertat individual i sobre el catàleg de drets que els empara només a ells. Qualsevol restricció condicionada pel bé comunitari conduirà a una d’aquelles versions del neoliberalisme del «déjame que las beba tranquilamente». I si això ocasiona accidents i morts en els passatgers d’altres vehicles, aixecaran les selles i les espatlles, diran «se siente», i seguiran amb el botellot.