Gràcies, amable lector, per participar en aquest petit experiment que, tot i no tenir res de científic, pot ser un indicador que, després de tot, aquest invent de la ‘psicologia inversa’ fins i tot funciona.
En qualsevol cas la qüestió és, per què vostè tampoc no ha fet cas de la seriosa, tot i que educada, advertència que encapçala aquestes paraules a mode de títol?.
L’anomenada ‘psicologia inversa’ consisteix principalment en la utilització, conscient i deliberada, d’un procés psicològic molt comú conegut com a ‘reactància’.
Efectivament, a banda la seva versió tecnològica, segons la qual la reactància tindria alguna cosa a veure amb no-se-gaire-bé-el-què de la ‘impedància’ dels circuits elèctrics, la reactància humana és, segons el psicòleg Jack Brehm, una tendència a incrementar una conducta quan s’amenaça la llibertat d’una persona per dur-la a terme.
En aquestes situacions les persones tendim a una activació emocional –reactància- que ens porta a intentar amb més força i persistència de realitzar aquella conducta per tal de restaurar la nostra percepció de llibertat.
Vaja, una mica lo que se’n diu ser ‘tossut com una mula’, a la que com més se la vol forçar a que camini, menys camina. I això no només afecta els adolescents quan tracten de reafirmar-se contra les exigències de pares i mestres, sinó a tots els éssers humans en qualsevol fase de la seva vida.
És clar que depèn de quina sigui la conducta prohibida, o bé obligada. Sense entrar en detalls, els ‘paràmetres de la reactància’ tenen a veure amb l’‘expectativa de llibertat’ que hom te per a cada conducta, amb la força de l’amenaça percebuda, amb la importància per a la persona d’aquella conducta i el grau amb que afecti a d’altres conductes, i amb la legitimitat, o no, de l’agent amenaçador.
Doncs bé, amable lector reactant, si vostè ha arribat fins aquí ja s’haurà adonat que, avui per avui, no hi ha un més gran ‘psicòleg invers’ que el Sr. Rajoy i el seu Tribunal Constitucional de capçalera.
És cert que ells no ho saben, com el personatge de Molière no sabia que parlava en prosa quan parlava. Però, si més no, n’apliquen els principis de la ‘reactància’ com uns autèntics experts. Prohibint-nos que votem -en un referèndum, en una consulta, en un procés participatiu, on sigui-, prohibint-nos que responguem una pregunta maleïda, i fins i tot que ningú no la formuli la fatídica pregunta. Ni que la pensem, com aquells pecats que no només es podien cometre de facto, sinó també de pensament –quantes vegades fill meu?- i no vegis la ‘reactància’ que ens provocaven.
Qui no recorda aquell entranyable ‘nen això no es toca’. I no parlo només de sexe, sinó, per exemple, d’un endoll a la paret, que provocava una mena d’atracció magnètica. O els seus equivalents, ‘això no es fa’, o ‘això no es diu’ – caca, culo, pis, i a sobre ho buscàvem al diccionari, cosa que no fèiem amb cap altra paraula -.
El moviment sobiranista català estarà en deute permanent amb els Rajoy i les Camacho, amb els Consejos de Estado ‘la-voz-de-su-amo’ i els Tribunals Constitucionals de l’ídem. Sense ells potser mai no hauríem arribat fins aquí. Els estarem eternament agraïts per haver-nos ensenyat el camí.