Tot a la rentadora.

Hola, em dic Carbó i, des de ben petit, ho veig tot força negre. I no crec que la gent vegi les coses més clares que jo però, entre pors i vergonyes, tothom aprèn a enganyar-se prou bé com per canviar els colors foscos pel rosa xiclet. Si jo no ho faig és perquè de por o vergonya no en tinc, ja m’agradaria que no fos així…, potser d’aquesta manera no m’hauria quedat indiferent, desprès d’aquests últims dies en els que, entre d’altres coses, he estat víctima d’alguna cosa semblant a un segrest… .

Recordo tornar a casa, un vespre com qualsevol altre, entre setmana, i entrar a l’ascensor per accedir a la meva planta, quan de sobte, un cop tancades les portes automàtiques, l’aparell va agafar embranzida i en comptes d’ascendir semblava que despegués. Vaig caure de cul a terra i  mentre tractava de recular, com pidua, fins a recolzar l’esquena en un racó de la cabina. El soroll que feia l’embalum semblava el d’un avió sònic. Volia ficar-me dret però era impossible. Em preguntava si allò era una broma, renegava i també amenaçava. Havia de fer dos rentadores i ja anava prou just de temps.

L’ascensor va frenar el seu ascens, d’un cop brusc, i el sotrac em va fer saltar enlaire. Vaig tornar a caure i em vaig tornar a llevar perquè, per fi, allò estava quiet i podia ficar-me dempeus. Llavors el mirall de l’ascensor, la porta i les parets van començar a perdre el color i deixar-hi veure a través seu, fins que tot el meu entorn esdevingué transparent i vaig descobrir que flotava a milers de metres sobre la terra. Llavors sí que em vaig adonar que no tindria temps de fer cap rentadora i vaig tornar a renegar.

Sota els meus peus la terra apareixia com una recerca del google maps; plena de cartells amb títols, fotografies, notícies i referències de tots els tipus. Vaig dirigir la vista cap a Catalunya, es veia petita, però plena d’icones d’on sortien indicacions variades i acolorides. Vaig veure un rètol amb tota la família Pujol fotografiada i un símbol d’exclamació sobre el cap de cada membre imputat per tràfic d’influències, de diner negre, per coaccions i molts delictes més descrits en lletra petita. Un altre rètol que sortia del Parlament il·lustrava un garbuix de línies que representaven els diferents interessos i direccions que cada parlamentari pretén amb la consulta sobiranista. D’entre el què semblava el Camp Nou i la ciutat de la justícia en sortia un altre cartell on posava: “ Junta mai escollida. Tots als jutjats ”. Resseguint la costa catalana cap al sud, un sense fi de banderoles vermelles que arribaven fins a Torredembarra, indicaven: “ Alerta: corrupció! “. Més al sud encara, dins del mar, d’ una gran plataforma amb un símbol de “gas”, en sortia una altra bandera que deia: “ A pagar en 25 anys “. Tornant a terra ferma, s’estenien, de sud a nord i d’oest a est, molts colors més, inacabables, amb molts més noms i símbols d’exclamació: “ Desnonaments”, “Pobresa infantil”,”Violència domèstica”,”Atur”…, aquí ja no era capaç de distingir d’on sortia el pal de cada banderola, semblava que n’hi havia per tot el territori, de forma indiferent.

Quan vaig sobrepassar la franja de ponent amb la mirada, vaig tornar a veure rètols i senyals més grans que d’altres, però l’extensió de totes les alertes sobre el mapa tornaven a ser incomptables. D’entre les més grans, sortint la pica del centre d’Espanya, llegia: “ Black cards ”, “ Tràfic d’influències “, “ Diner negre “, “ Bárcenas “, “ Corredor central “, “ Prohibició català vehicular a les escoles catalanes “, “ IVA cultural “, “ Ridícul de Nicolás “, “ Ebola “, “ Prohibició consulta catalana “, “ Querelles a la democràcia “, “ Desallotjament de gent octogenària “, “ Atur juvenil “, “ Recentralització del país “…., tan em feia continuar llegint, com més aproximava la vista, més banderes vermelles amb noves aberracions sorgien des del poble més petit a la més gran metròpoli.

No volia continuar mirant fora d’Espanya, no era cap por ni vergonya el què m’ho impedia, però no acabaria mai si continuava llegint totes les advertències que sortien de cada quilòmetre quadrat on fixava la vista.

Va semblar que l’ascensor havia entès que ja en tenia prou i va tornar a recuperar el color, mentre perdia la vista de l’exterior.

De nou l’aparell accelerà, però aquest cop en descens. Vaig tornar a arrimar-me a un costat perquè no volia sortir disparat. Quan va afluixar la velocitat i finalment va frenar, s’obrí la porta i em vaig trobar al meu pis, com si mai m’hagués mogut d’entre el cinquè i la planta baixa.

Mentre sortia d’aquella Marvi estel·lar pensava en com es pot ser optimista amb tantes piques d’alarma sagnant l’espatlla del 2014. Qui escriu articles d’opinió dia a dia, aquest any deu estar de força mala maror. Clar que sempre queda mirar de solucionar els problemes d’un en un, i en la maranya de cadascun, evitar veure com tots els altres s’apilonen. Extreure les piques clavades des del Delta a la Jonquera, que són moltes, i deixar les de més enllà fins que DECIDIM tallar el lligam que encara les uneix amb les nostres. Mirar de ser un bon exemple, abans d’intentar exemplificar. Perquè més enllà de sigles i bases de partits, cal fer el què cal fer i no fer el què no s’ha, i si encara hi ha candidats a l’antiga, d’aquells nascuts al bressol de la política de dit, la que serveix per guanyar galons en empreses, engreixar la truja i fer un pla de pensions per tota la vida, que comencin a entendre que dos 2014’s fan molts més “podem”.

Al mirar el rellotge em vaig adonar que no havia passat gaire temps. Però no em calia renegar tant, en certa manera ja havia fet la primera rentadora.