Aquests sentits no em falten per haver decidit emprendre cap filosofia determinada de vida, ja m’agradaria haver pogut triar, però no sóc poruc ni vergonyós perquè, alabat sigui déu, vaig sortir d’aquesta traça; incapaç de percebre emocions que m’alertin de perills, o alertar emocions que em ruboritzin. Una pena SUPOSO…, perquè no són poques les bufetades que em guanyo cada dia per aquesta causa, i el mal d’una hòstia ben donada, no distingeix dels mancats com jo i qualsevol altre.
Avui però, he tancat un dia sense cap mà marcada, a pesar d’haver intuït més d’una front arrugada i alguna mirada glaçada. Tot ha començat al supermercat del barri, un d’aquests supermercats en els que ara distingeixen el producte amb quatre barres, com aquell qui diu, producte de casa, i el que no les té, el mal vist, el dolent,…, coi, el que ve d’Espanya i consumir-lo t’ennuvola la vista, et mareja, t’enverina i quan despertes, ja ets un fatxa. Sí, tot això diuen que pot fer una senzilla oferta ja sigui líquida, sòlida o en aerosol, si no porta les quatre barres.
Però jo necessitava vi, i no un vi qualsevol, si no un vi blanc d’una marca que no passava la “ISO” catalana; “Vino Blanco del Noble Torero”. Una delicatessen que m’agrada utilitzar a la cuina per cremar. I no sé si és la mala llet que el seu nom li dóna al propi vi, o un intent més d’esquilar uns quants catalans, que arriba des d’Espanya, però aquest vi crema com cap altre.
La pena ha estat descobrir que no en quedava. Que per més que busqués no veia la silueta de cap “torero” elegant, subjectant la capa amb una mà, i aixecant l’espasa amb l’altra. Aquell espai del Noble Torero havia estat conquerit per senyeres, rucs i “cats”, tots ells, quatre barrats.
Com que no estava disposat a marxar sense el vi que buscava, he anat a preguntar a la caixera més propera, què se’n havia fet d’aquell vi tant bo i amb fisonomia torera. Ella m’ha dit que no sabia pas de quin vi li parlava. Com si de vins amb l’aspecte que jo cercava n’hi hagués gaire oferta, en aquesta terra tant nostrada… . He insistit, però tampoc ha donat fruit, i, si bé qui té paciència pot esperar que el temps li regali ocasions renovades, jo de paciència no en tinc, i de vi per cremar, trobaria el què buscava, encara que hagués de recórrer tota Espanya.
Amb l’ajuda de “l’smartphone”, que avui treu d’embuts fins i tot insospitables, he trobat que el meu vi m’esperava més enllà de la franja, en una cadena de supermercats que anomenaré ” España “, per no atacar cap marca valenciana. I fet i dit, m’he posat en camí.
Desprès d’haver recorregut molts quilòmetres a l’oest, i haver creuat una frontera invisible per més que debatuda i polemitzada els dies en que ens trobem ara, he trobat la ciutat i el supermercat que buscava.
Només baixar del cotxe, ja he notat que la sintonia general era una altra. Un altaveu que reproduïa el més caspós de Manolo Escobar donava la benvinguda als clients que caminaven pel pàrking. Però a més a més, només entrar per la porta principal, ja m’he adonat que de braus, toreros i castanyoles, allí no en faltava. Les prestatgeries estaven plenes de banderes i símbols, aquest cop però, senyalant el contrari que els de casa; l’orgull del producte de la terra, de la seva, clar estava.
Un cartell lluminós, adornat de simbolismes amb tradicions ibèriques, m’ha indicat, ben aviat, una renglera infinita de Noble Torero, en tots els colors. Atansar-m’hi, amb la música de fons i entremig de tant de color roig i gualda, gairebé m’ha fet sentir en mig d’una plaça, rebent honors, amb una cua i una orella ensangonada, penjant del cinturó que portava. Però la insensibilitat de la que us parlava, m’ha empès a agafar la botella que necessitava i dirigir-me a la caixa, sense poder atendre a prejudicis dels que per naturalesa mancava.
La caixera m’atenia amb una amabilitat exagerada, com si em volgués agrair formar part d’algun equip que jo no considerava. Però en aquell moment, he recordat que si bé necessitava vi per cremar, també n’hauria d’emprar per beure i degustar. Potser no se m’hauria d’haver acudit en aquell precís moment perquè a aquella noia de la caixa, no li ha fet massa gràcia que li preguntés on tenia el vi bo, ” el que es bueno para beber y no para cocinar “, he matisat.
La molt mal educada m’ha etzibat un “hasta luego” seguit d’un “que te den” que, desvergonyit patològic com sóc, no m’ha sabut greu, però sí m’ha fet pensar, mentre sortia d’aquella terra més enllà del nostre ponent, que quan la gent comença a comprar banderes per beure i menjar, és que no la mou la gana ni el paladar, sinó un cor malferit que, malauradament, em sembla que mai podré entendre, per més gasoil que cremi, a canvi d’una botella de vi.
La Paeria de Balaguer ha instal·lat aquesta setmana dos nous dispensadors d’alimentació per a coloms…
Ponts ha estrenat aquesta divendres la Suite del Mil·lenari de Sant Pere de Ponts davant…
Catalunya es presentava davant un Pavelló 1r d’octubre a vessar amb la intenció de continuar…
Cada dia connectem persones, històries i territori. Un programa d’actualitat que recorre Lleida, des de…
En aquells temps en què l’ajuda humanitària es fa imprescindible per a la recuperació d’una…
La Comissió d’Energia de l’Associació de Veïns del Centre Històric de Balaguer ha iniciat una…
Aquest lloc web utilitza cookies.