Entre els pocs actes de la festa major que no han sucumbit a les mesures anti-Covid hi ha hagut el pregó telemàtic del diplomàtic nord-americà George Carner, fill de Josep Carner-Ribalta, l’obertura de l’exposició dedicada a la seva figura al Museu de la Noguera i la presentació del volum inèdit El campanar abandonat. Memòries d’un escriptor exiliat, amb el segell de Fonoll.
Més enllà de la seva obra literària, que comprèn tots els gèneres, fins ara comptàvem amb les memòries polítiques De Balaguer a Nova York passant per Moscou i Prats de Molló, publicades el 1972 per Edicions Catalanes de París. Una obra imprescindible per conèixer l’acció nacionalista de la primera meitat del segle XX que ha estat, per a molts, la porta d’entrada al personatge immens que és Carner-Ribalta, literat i polític nat a Balaguer al tombant del segle XIX.
El campanar abandonat mira els mateixos anys –els més intensos– però amb unes altres ulleres. Si les memòries polítiques les escriu el Carner-Ribalta dirigent d’Estat Català, col·laborador estret de Francesc Macià i de Ventura Gassol, aquesta obra constitueix l’autobiografia literària del poeta, escriptor, traductor i pioner del cinema. Hi plasma, amb paraules del seu fill, la mirada més íntima i retrospectiva d’un jove que descobreix la vida i la literatura.
Portada del llibre “El campanar abandonat” (Ed. Fonoll)
Carner-Ribalta excel·leix en les descripcions dels llocs que visita i emociona en narrar la vida de l’exiliat, del rodamón empès per una vocació literària decidida i per una passió patriòtica fervent. La seva descripció de la Balaguer de principis del segle XX és entranyable: les rutines de la vida escolar, els jocs dels infants a la bultra i a les muralles, la quotidianitat de l’hostal que regenten els seus pares, la seva entrada als cercles intel·lectuals i polítics de la mà de Sebastià Armenter… Només per aquestes pàgines l’obra ja valdria la pena. Però Carner-Ribalta està cridat a viure una trajectòria impressionant, fora de casa, lluny del campanar enyorat.
Quan acaba els estudis als Escolapis, deixa Balaguer per aprendre l’ofici del comerç a Lleida i a Barcelona i la seva vida esdevé itinerant. Immers en el moviment catalanista, s’exilia a París i a Londres durant la dictadura de Primo de Rivera. Passa per l’URSS, Bèlgica, Cuba i els Estats Units en múltiples missions per la independència i torna a Catalunya cridat pel president Macià per treballar a la Generalitat quan es proclama la República, fins que arriba la Guerra de Franco i s’ha d’exiliar de nou amenaçat per la intransigència dels anarquistes.
Carner-Ribalta torna a Balaguer, amb comptagotes, als setantes i als vuitantes. El cloquer de Santa Maria, la vella torre que presideix la ciutat des dels temps dels comtes, és el fil conductor dels seus retorns, testimoni dels canvis socials i polítics que emmudeix i es degrada amb la vinguda de la dictadura. És també una figura magnificada, símbol de la idealització que de la pàtria en fan els exiliats, sovint decebuts en tornar-hi, per la rebuda freda i el paisatge gris que hi troben.
Establert definitivament a Califòrnia, de la seva visita a Balaguer el 1985 en deixa testimoni una entrevista a la revista Barri-10. El Carner-Ribalta de 87 anys defuig les preguntes sobre la seva intervenció en gestes històriques i s’entesta en dirigir-se als joves sobre el futur de Catalunya: “La meva opinió es basa en la convicció absoluta i plena que no hi ha cap més solució per a Catalunya que la independència […] Ens hem de convèncer que Espanya amb república, monarquia, dictadura, democràcia… sempre anirà contra Catalunya i sempre ens regatejarà si més no la llibertat, la sobirania i la nostra identitat.”
Des de ben aviat, Carner-Ribalta exerceix múltiples oficis, practica diverses aficions, conrea l’escriptura, el cinema i fins la pintura i es trasllada de domicili cada dos per tres. Però manté inalterable la seva idea nuclear: la independència de Catalunya és l’únic camí. I hi dedica la vida.
Lluitador tenaç, guia clarivident i escriptor formidable, la lectura d’aquest balaguerí universal és obligada.