Durant els dos mesos que portem d’aïllament el debat públic i privat s’ha centrat en la corba, les màscares, els testos i les pautes pel desconfinament. També en el sotrac que han viscut les empreses i la destrucció de llocs de treball. Però no hem parlat prou de la limitació de drets i llibertats a què ens veiem sotmesos, la seva adequació i la seva fiscalització. Si bé a hores d’ara ningú discuteix la necessitat del distanciament social per frenar el contagi imparable de la covid-19, observem que la gestió que n’han fet els castellans es caracteritza pel seu autoritarisme ancestral.
Estudiosos del dret públic ja han alertat de la dubtosa constitucionalitat de la declaració de l’estat d’alarma, que ha servit a Pedro Sánchez per recentralitzar absolutament la gestió de l’emergència i per adoptar unes mesures que la legislació ordinària en matèria de salut pública li permetia. La limitació –en alguns casos suspensió fraudulenta!– de drets fonamentals i llibertats de circulació, reunió, culte o empresa de la forma en què s’ha articulat va més enllà dels principis de proporcionalitat i intervenció mínima que inspiren el dret de necessitat i posa en escac l’estat de dret.
Sembla que a Madrid interpreten aquests paràmetres de forma diferent que els veïns europeus, que confien més en el compromís cívic de la seva gent. A tall d’exemple, aquí s’han imposat entre 5 i 10 multes més per habitant que als països del nostre entorn, i mentre que la quantia mínima a França són 135 euros i a Anglaterra, 55 lliures, a casa nostra són 600 euros. La militarització de les emergències és una altra fita del gobierno més progressista de la història.
Les objeccions que estan plantejant els propis òrgans i entitats estatals ens donen una idea del desori jurídic que impera. L’Advocacia de l’Estat ha qüestionat que les multes es puguin fonamentar en la Llei de protecció de la seguretat ciutadana –la llei mordassa–, en la mesura que es basen en la desobediència als agents quan en la majoria dels casos el que es denuncia és l’incompliment del confinament, no de cap ordre directa dels uniformats. Caldria, per tant, un règim sancionador específic que identifiqués clarament les infraccions i les multes –les instruccions internes amb què treballa la policia no poden pas burlar el principi de tipicitat. Per la seva banda, l’Agència de Protecció de Dades ha posat el crit al cel davant la possibilitat de la geolocalització dels ciutadans i de la presa de temperatura als accessos de determinats equipaments.
En un altre ordre de coses, el Tribunal Constitucional, amb una velocitat a què no ens té acostumats, va rebutjar que el Primer de Maig, el Dia dels Treballadors, es pogués celebrar una manifestació a Vigo, amb el pretext del risc de contagi. La convocatòria de la Central Unitaria de Trabajadores consistia en una marxa rodada per la ciutat amb una persona per vehicle. Els conductors haurien estat afiliats del sindicat prèviament llistats, equipats amb màscares i guants. El TC obvia que l’estat d’alarma no pot suspendre cap dret i que en tot cas la limitació del dret de reunió i manifestació per part de les autoritats governatives ha d’anar sempre vinculada a una contraproposta que permeti mantenir la reivindicació. Qui hauria de ser el principal garant dels drets es carrega a la primera de canvi la possibilitat de manifestar-se, mentre veiem concentracions reeixides a Israel i a Alemanya.
Les limitacions imposades i la greu desprotecció jurídica en què ens trobem els ciutadans no ha portat aparellada una gestió més eficaç de l’emergència; al contrari, seria difícil superar els despropòsits de l’autoridad competente. Amb el temps podrem avaluar amb més rigor aquest robatori a mà armada de drets i llibertats que hem acceptat tan disciplinadament per por a la mort i al contagi. Entretant, cal no abaixar la guàrdia. Josep Pla tenia raó quan deia que més important que assenyalar qui ha de governar és assenyalar el poder de qui governa, sigui qui sigui.