Ja sabeu com sona la cançó de sempre. Superioritat, masclisme, xovinisme, xenofòbia, racisme, supremacisme, esclavisme, genocidi, prohibició de llengües, inquisició, croades, guerra santa, monarquia, noblesa, megalomania, cops d’estat, imperialisme, colonialisme…
Totes aquestes malformacions o perversions i les fórmules de poder que se’n deriven tenen en comú la mateixa cosa: la creença que una espècie, un individu, un gènere, un col·lectiu, una comunitat, un poble, una raça, una nació, una teoria, una religió, una ideologia o una llengua son millors que la resta i que, per tant, tenen el dret natural a imposar-se.
No hi ha res de nou en l’assassinat per asfíxia de Georges Floyd a Minneapolis el 25 de maig passat. La víctima, home afroamericà de 46 anys, culpable de comprar dos-cents grams de pernil dolç amb un presumpte bitllet fals de 20 dòlars. L’assassí, home blanc de 44 anys, policia de professió, conegut com Derek Chauvin. Recolló. Ni fet a propòsit. Quin nom tan exacte: Chauvin! No sé si sabeu que l’epònim xovinista deriva del cognom de Nicolas Chauvin, soldat de Napoleó famós per la magnitud desmesurada dels seus principis patriòtics, que es va fer popular gràcies al vodevil, La cocarde tricolore. Épisode de la guerre d’Alger (1831) dels germans Cogniard. Les coincidències de vegades són molt rellevants.
Però –perdoneu l’excurs– no perdem el fil. Parlàvem de la imposició dels humans de pell clara sobre els humans de pell fosca i altres aberracions de la mateixa mena. I, necessàriament, hem d’invocar la Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada i proclamada per les Nacions Unides, el 10 de desembre de 1948, tres anys i mig després de l’alliberament de Mauthausen, de la rendició del Tercer Reich i de l’aniquilació atòmica del Japó. Una declaració que massa sovint queda en paper mullat i que fa sospitar que les atrocitats no tenen fi perquè l’ésser humà és un predador atroç per definició. Perquè venen amb la bèstia, vaja.
«Cap home no serà lliure fins que tots els homes siguin lliures» o «Traieu els vostres genolls dels nostres colls» són algunes de les consignes que podem sentir aquests dies pels carrers dels Estats Units d’Amèrica. Però la més afinada és la que va pronunciar el mateix George Floyd diverses vegades durant els 7 minuts d’agonia que el van conduir a la mort: «No puc respirar». No puc respirar, no podem respirar, és converteix així en la metàfora macabra de la nostra societat, hipòcrita, opressora i atroç. I en la contrasenya de la resistència organitzada espontàniament per dur a terme la propera revolta global.
#GeorgesFloyd #NoPucRespirar #AllHumansLivesMatter
Foto: Love your neighbor by Logan Weaver on Unsplash