Digueu-me ingènua però jo sóc d’aquelles persones que sempre he considerat que la impaciència, en certa mesura, és bona. Si aquesta és sinònim d’interès per esbrinar alguna cosa, benvinguda sigui. És una forma d’implicar-se, potser emocionalment, en un projecte o, fins i tot, en qualsevol fet intranscendent de la nostra vida diària. Tot i així, tots sabem que no sempre té connotacions positives. Quan aquesta és portada a l’extrem, pot provocar-nos un estat de nervis incontrolable. Per això, ens molesta, i molt, no dominar
totes les variables d’una situació.
Quan esperes una trucada i no arriba, quan no et responen un correu electrònic important, quan et prepares un examen o una entrevista de feina o, simplement, quan fas cua en qualsevol establiment. Aquestes estones poden esdevenir un suplici. Comencem a fer suposicions, elaborem petits relats per intentar esbrinar què pot estar passant. Però les suposicions sovint no ens convencen, nosaltres aleshores només busquem respostes. I és lògic que sigui així.
No sempre les comparacions són encertades però sovint ens ajuden a retratar i simplificar la realitat. L’altre dia, en una llarga estona d’espera, vaig adonar-me que els que succeeix aquests dies és que ciutadans i polítics estem fent moltes cues. Les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP, amb molt poques filtracions als mitjans, ens han conduit cap aquesta situació. Esperar i esperar. Ciutadans impacients perquè desitgen que la voluntat expressada a les urnes el passat 27S sigui ben gestionada i polítics que intenten mostrar-se tranquils, malgrat que les tensions internes siguin inevitables, per facilitar un àmbit procliu al pacte.
Uns i altres, votants i representants, esperen un veredicte. És evident que en aquest cas les pressions i exigències ciutadanes són l’element clau per facilitar l’entesa. Però l’hermetisme de les negociacions esperem que sigui també una fórmula eficaç per garantir i blindar un acord.
Tot i així, hem de ser conscients que les cues no finalitzaran un cop constituït el nou Parlament. Caldrà veure si s’aconsegueix o no formar govern, quins són els primers passos que cal emprendre per executar el mandat democràtic de les urnes i quines són les respostes del govern espanyol que, segons com vagin les coses, pot canviar la seva cara visible el 20D. Però, sobretot, hem de treballar perquè ningú es rendeixi fent cua. Si us impacienteu, recordeu aquella frase del cineasta Jean Cocteau: “Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible”.