Sabem que España, la política espanyola, és una gran claveguera.
Allò que en diuen la “villa y corte” és un vodevil de tercera fila, i no és d’ara, ja fa alguns segles que dura la funció.
Ara tenim els de les mascaretes, els comissionistes, el Rei d’Espanya, les banyes reals, el cunyat, el gorrista emèrit inscrit a can morisco, la senyora de la fruita i el seu nuvi, el Florentino Castor, el jutge aquell que ha embogit, els senadors del P.P. i la seva llei de l’amnistia fent el pallasso per tot el món, etc. etc. Un espectacle.
A casa nostra no és tan admirable el quadre però déu n’hi do.
Si cada setmana fem un comentari sobre la situació, no ens queda molta més alternativa que entrar a la claveguera i mirar el que ha dit aquell i el que li ha contestat l’altre, és a dir remenar la porqueria que van produint setmanalment. La cosa pot acabar fent fàstic, francament.
Tenim alguna altra opció? Potser que ens dediquem a alguna altra cosa.
A l’art per exemple. Es evident que tots no podem produir art, però podem almenys atendre, observar, examinar i complaure’ns en l’art. Tenim la música, la pintura, l’escultura, la jardineria, la literatura, el cine, el teatre i qualsevol altra manifestació d’intel·ligència i de capacitat. Qualsevol intervenció humana, pot ser una manifestació artística. També el paisatge, el riu, els ànecs i la gent. No és molt difícil, només cal observar.
No perdem de vista la claveguera, però preocupem-nos per l’art.
En català i per la independència, no cal dir.
Salut i república