El 2015 ha estat interessant però el 2016 serà de la crosta de coco, segur. Políticament es presenta com a molt complicat.
A Catalunya no tenim govern, ni ganes tampoc, i no passa res. A España tampoc no tenen govern, ni sembla que ho puguin solucionar pròximament i tampoc no passarà res. A Bèlgica van estar un any i mig sense govern i ben bé que els va anar. No va morir ningú per això.
Els espanyols com que són una mica més patètics, faran grans crides a la concòrdia nacional, a l’Impèrio español, les taules del Sinaí, més conegudes com Sagrada Constitución, i anar fent.
De moment, però, lo Rajoy, que és més llest que no ens pensàvem, ja ha deixat clar que ell no pensa fer res i que la culpa, però, és dels socialistes que no fan res perquè estan dividits en lluites caïnites. No es negarà que l’argument és bonic i convincent. Els seus votants estan tots contents com un gínjol i més ara amb el brutal augment del sou mínim i les pensions.
El noi aquell de la tele ja ha dit que firmarà el que sigui per tal de tocar cadira.
A Catalunya no sé què està passant, francament. Aquells que tenien tanta pressa per proclamar la independència ara sembla que no en tenen gaire, que no en tenen gens. Potser és la meva errònia percepció de la realitat. És molt possible.
De cara al nou any potser sí que cal un cert distanciament. Separem les pedres del fetge. Calma sobretot.
Ara que he deixat de fumar, em concentraré en l’anglès i el gimnàs.
T’ho recomano vivament. Almenys els primers 15 dies.