Ja fa gairebé un segle que el pintor belga Renné Magritte ens va avisar, a través del seu famós quadre “La traïció de les imatges”, que no es pot confondre la realitat amb les seves imatges, que només en són una representació. Malgrat tot, en una societat cada cop més visual, vam seguir atribuint un excés de credibilitat a les imatges, fins al punt que només existeix allò que veiem, com saben molt bé els mitjans de comunicació, però també els polítics i qualsevol que tingui alguna cosa a dir o, simplement, un afany de notorietat, perquè d’això també se’n viu, i bé.
Però arran de les protestes per la detenció d’un raper s’ha posat de manifest, per enèsima vegada, que les imatges no només són traïdores, sinó també perverses, perquè tenen el seu propi mecanisme “persuasiu” davant l’observador. En aquesta lluita per acaparar la imatge, la violència sempre juga amb avantatge respecte a la raó, la batussa és més espectacular, més mediàtica, que la conversa o l’actuació pacífica. En un món saturat d’informació, és la imatge d’un contenidor cremant a l’altra punta de món la que s’enduu l’atenció. Ara ja tothom sap que obtindrà més atenció mediàtica, i més fàcilment, l’acte vandàlic d’unes dotzenes de marrecs que es xuten adrenalina muntant-se batalletes amb la policia, que centenars de milers de persones manifestant-se pacíficament.
Aquesta és la perversió de les imatges. La imatge dels primers tapa la dels segons i, de rebot, desvia l’atenció d’allò que es pretén assenyalar cap a la mà que ho assenyala, ja no es parla més de la lluna sinó del dit que hi apunta.
Però la perversió és també la de posar a l’abast de tothom una arma que pot disparar en qualsevol direcció. I ja sabem que en la gestió de la violència, els feixistes hi tenen la mà trencada. La matèria primera amb què treballa la democràcia és la raó i l’interès de la majoria, la del feixisme és la violència imposada per una minoria. Això, sempre ho han sabut fer més i millor.
És cert que hi ha també una certa violència estructural, silenciosa i discreta, fonamentada en allò que se’n pot dir la injustícia institucionalitzada o legal. Però la democràcia només té una oportunitat en el terreny de la confrontació pacífica i respectuosa, de la raó i del pensament. Si es deixa arrossegar al camp de l’agressió i de la violència, del budell en comptes del cervell, de la força bruta, sempre tindrà les de perdre, perquè els altres sempre en tindran més. Això, doncs, no va de dilema moral, sinó estratègic. La victòria de la imatge és una falsa victòria. Falsa i perversa.