Vivim temps convulsos, com va dir oportunament Ciceró. Cada dia te’n trobes una de nova.
Ara me mirava la televisió dels bisbes i estan que no caben de contents. Segons que sembla, la fi del món està pròxima. No anirem més enllà del parell de setmanes. Podrien fer un esforç i mirar d’arribar al cataclisme final en silenci, però no, criden com uns exaltats.
A casa nostra també anem sentint de noves. Ara els de Procés constituent que semblava que, s’han inventat la “Quarta via”.
No voldria fer acudits sobre la pèrdua del vel i la insolació, però que a aquestes alçades tornin amb la pastanaga o safranòria de l’obrerisme i la salvació de les classes desfavorides, és una cançó que venim sentint des de fa un munt d’anys.
Tradicionalment l’esquerra espanyola, quan parlàvem de reivindicacions nacionals, sortia amb la lluita obrera, les classes desfavorides i la lluita internacional.
Com ara: “home, amb el que està passant al Tíbet ( Kosovo, Etiòpia, la violència domèstica, la pobresa infantil, Palestina, els desnonaments, l’escalfament global, els aturats, Síria, etc) ens hem de preocupar per la independència de Catalunya? Una mica de solidaritat, caram”.
Aquesta alegre argumentació fa anys que la sentim.
Són formes més o menys “democràtiques” de barrejar les coses, de manera que les seves tesis vagin endavant i les nostres no, perquè naturalment tot això s’ha de fer sense sortir d’España.
Que ara ens ho vinguin a dir els del Procés Constituent, fa una mica de llàstima, o pena.