Reajustar els nostres horaris laborals i també biològics. Aquest és un dels objectius de la reforma horària. Començar a treballar més d’hora per poder arribar a casa a mitja tarda. Dedicar més hores a allò que més ens agrada o, el que és el mateix, afegir temps a la nostra vida. Tenir més llibertat per gestionar els minuts, garantir un ritme vital més ordenat. En definitiva, guanyar qualitat de vida.
Però per instaurar una reforma horària calen canvis estructurals. Compactar les jornades laborals, flexibilitzar les hores d’entrada i sortida de la feina, avançar els àpats -tan de dinar com de sopar- o intentar sincronitzar els horaris de les empreses, les escoles i les institucions. Per tant, cal una autèntica mutació.
De fet, segons l’Anuari 2015 de la reforma horària, modificar els nostres horaris podria incrementar en un 30% la productivitat laboral. Un fet més que necessari perquè Catalunya es troba a la cua de la productivitat europea. Però el mateix estudi detalla que, si canviéssim els horaris, podríem reduir l’absentisme i millorar el clima laboral. I aporta també una dada molt significativa: les extensions de les jornades laborals són inversament proporcionals a la productivitat de les empreses. És a dir, fer moltes hores no és garantia de qualitat o èxit.
Els promotors de la reforma horària consideren que necessitem humanitzar les nostres jornades. Un dels seus impulsors, el diputat Fabian Mohedano, ha aconseguit que a la cambra catalana es dini entre la una i les tres del migdia i, com a molt tard, a les sis de la tarda s’acabi l’activitat parlamentària. Un fet que, al principi, no va agradar a tothom. Però us puc ben assegurar que ara ja ningú es recorda dels “antics” horaris. Periodistes i polítics s’han adaptat a aquest canvi. Que el Parlament de Catalunya prengui la iniciativa és significatiu. Sempre és bo practicar amb l’exemple, així d’altres poden animar-se a seguir aquestes bones pràctiques. Però si això no va acompanyat d’altres mesures, evidentment impulsades des de les institucions, correm el risc de morir en l’intent i no arribar fins al final del camí.
En aquest sentit, els impulsors de la reforma horària ja han proposat que les escoles se sumin a aquests canvis. Per això, demanen que els nois i noies comencin les classes a les vuit del matí i acabin a les quatre de la tarda. Així les activitats extraescolars es podrien realitzar entre les quatre i les set del vespre. Però què passa si les escoles estableixen aquests nous horaris però no ho fan les empreses? Si els pares segueixen plegant a les nou o les deu del vespre, m’atreveixo a dir que la reforma pot ser, fins i tot, contraproduent. O intentem coordinar-nos tots -escoles, institucions, empreses, entitats socials i culturals- o no aconseguirem els resultats desitjats.
Alhora, també m’agradaria saber com algunes professions podran adaptar-se a la reforma horària. Metges, mossos d’esquadra o periodistes, per citar alguns exemples, podran també gaudir d’aquests nous horaris? Repeteixo, estem parlant d’un canvi social i cultural que requereix sintonitzar, al mateix moment, molts elements. Adaptarem també la programació televisiva? Podrem disposar de més temps per participar en entitats associatives que, de retruc, teixeixin una societat més cohesionada i democràtica? Aconseguirem així reduir l’estrès i millorarem la salut de la nostra població? Són moltes les preguntes que, de moment, encara no tenen una resposta clara. Però està bé que ens les formulem, que en deixem constància. Europeïtzar els nostres horaris i equilibrar el temps de feina amb la resta de necessitats vitals és, de ben segur, una de les propostes que caldrà que agafi embranzida aquest 2017. Saber gaudir del temps, de cada minut, és una de les millors inversions. No en tingueu cap dubte.