Aquest 2020 s’escauen tres aniversaris al voltant de la figura de Jordi Pujol: fa quaranta anys de la seva primera investidura com a president de la Generalitat, el 24 d’abril, seixanta dels Fets del Palau, el 19 de maig, i noranta del seu natalici, el 9 de juny. Un triplet que explica molt bé la seva trajectòria i també la història recent de Catalunya i del moviment catalanista.
El seu naixement un any abans de la proclamació de la República el converteix en un nen de la postguerra. Segons explica, la seva presa de consciència es situa en l’ascensió que fa el 1940 al Tagamanent, on contempla el paisatge devastat per la guerra i es fa el propòsit de reconstruir el país.
Ja abans de llicenciar-se en medicina s’introdueix en agrupacions catalanistes i lidera accions contra la dictadura, a qui acusa de negar la llibertat en tots els ordres. En destaca la campanya contra el llavors director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, que exclamà “todos los catalanes son una mierda” en sortir d’una missa dita en català. La divulgació de manifestos clandestins per part del grup CC causa una llista llarga de baixes de subscriptors i aconsegueix el cessament de Galinsoga. Això és el 1960.
Eleccions 1980. Primer Parlament. Pujol 1980 JORDI PUJOL DAVANT LA SEU DE CDC SALUDA ENFILAT DAMUNT D’UN COTXE A LA GENT QUE L’ACLAMA COM A PRESIDENT DE LA GENERALITAT A LA VISTA DELS RESULTATS ELECTORALS.
Unes setmanes després, Franco visita Barcelona en una maniobra propagandística que es bateja com a operación Cataluña. El 19 de maig s’ha de celebrar un homenatge al poeta Maragall al Palau de la Música en presència de ministres franquistes i el governador civil fa caure del programa El cant de la senyera, que servia com a himne substitutori del proscrit Els segadors. La prohibició de la peça indigna els joves catalanistes de l’òrbita de Pujol, que compren entrades per l’acte i es disposen cantar-la ells. El primer en aixecar-se i entonar els versos és Josep Espar i Ticó, l’imprescindible activista cultural i polític. La policia carrega i hi ha força detinguts. Espar es pot refugiar a Montserrat. Pujol, que no ha anat al concert, és arrestat com a autor d’uns fulls volants intitulats Us presentem el general Franco. Torturat a la comissaria de la Via Laietana, és sotmès a un consell de guerra i condemnat a presó. Hi passa gairebé tres anys, en un penal de Saragossa. El cas té un gran ressò i en moltes parets del país hi apareixen pintades amb el binomi Pujol Catalunya.
Pujol surt de la presó i no té temps per perdre. De les accions de sabotatge contra el règim passa a les iniciatives per la reconstrucció del país. Banca Catalana n’és l’instrument principal. Escriu, teoritza. Recorre el territori i coneix els catalanistes de cada racó, els protoconvergents. Promou la fundació de Convergència. És elegit diputat a les Corts Constituents espanyoles, conseller de Tarradellas i, a la fi, president de la Generalitat. Això darrer, contra pronòstic i per bé del país. Així ho creuen els electors, que li atorguen la majoria absoluta el 1984 i el fan guanyador fins el 2003.
La seva obra de govern va més enllà del sistema català de salut, TV3, la immersió lingüística i els Mossos. El president Pujol desperta el sentiment de catalanitat dels catalans. L’orgull de ser catalans. L’ambició com a país. Recupera la llengua i l’Onze de Setembre. Pren part de la política europea i mediterrània. Visita el Sant Pare, el president dels Estats Units i els emperadors de Japó. I basteix un autogovern modern que entronca amb la República de Macià i fins amb les antigues Corts catalanes. Aquest és el seu gran triomf contra Franco: la seva essencial contribució a la recuperació d’una identitat que els franquistes havien intentat aniquilar. És també la palanca que ens llega i que ens permetrà recuperar la independència nacional.
PS. I passen els anys i no es prova gens ni gota de corrupció, i això que s’hi entesten, els qui mai van guanyar-lo a les urnes i totes les clavegueres d’Espanya –que no li perdona la seva aposta decidida i sincera per la llibertat.
Cert tot el que dius, i encara més , la neteja dels rius i les aigües del país, i els polígons industrials que ajuden a que el país no es buidi perquè porten activitat arreu i la presencia de Catalunya q Europa i al món global. Sense Pujol i tots els que li van fer costat, Catalunya no seria el que ara és. És indubtable!!!
Cal destacar la feina de Pujol, eren altres temps i no es parlava d’independència, però va ser un pilar transcendental per a la reconstrucció de la nostra identitat.
El que em fa patir més ara és la immersió lingüística, la nostra arma més forta. Sense el català estem perduts…No ho permetem!!
Salut!