Un helicòpter llençant aigua a les flames (Foto: ACN)
El geògraf Ignasi Aldomà subtitula així el seu darrer llibre, L’ignot oest, un passeig per les comarques més oblidades i desconegudes de Catalunya, les de Ponent, allunyades de la capital, amb un paisatge fonamentalment agrari i amb construccions més de fang que no de pedra. Però un territori certament viscut, i treballat, a banda i banda del Segre, amb el Canal d’Urgell, amb una gastronomia gens menyspreable i una espiritualitat fonda –això darrer ho certifica la mostra La Noguera mística, inaugurada fa uns dies al Museu comarcal.
Una geografia viscuda i, ara, en flames. El foc ha arrasat més de 2.000 hectàrees, a l’Espai Natural Protegit de la Serra del Montsec, prop de Sant Mamet, davant la impotència dels veïns i en un context de gestió complexa per la simultaneïtat d’incendis al país. La desgràcia que es viu aquests dies al Segre Mitjà és un nou crit d’alerta d’un territori que pateix i que se sent menystingut. L’any passat Tiurana denunciava el trasllat de la base d’helicòpters bombarders. Avui, alguns professionals es qüestionen si la rigidesa de la protecció del Montsec pot afavorir la seva crema, per les limitacions en l’obertura de camins o en la instal·lació de basses.
Per Sant Mamet, el darrer fred, diu el refrany, i a fe que de l’onze de maig ençà les temperatures han batut rècords, a l’alça, fins al punt que, a Catalunya, ha estat el mes de maig més càlid des que es tenen registres. Si l’emergència del clima és difícil de revertir, també ho és la problemàtica múltiple que afecta el món rural, agreujada les últimes dècades. Amb el repte inajornable de la gestió de les masses forestals. I, també i sobretot, del despoblament, vinculat al dèficit en infraestructures i en habitatge, i a les limitacions del desenvolupament urbanístic. La crisi econòmica de 2008 va suposar un fort sotrac per a les nostres comarques, però la de la Covid és, d’entrada, una oportunitat per fixar-hi població i atraure’n de nova. El treball a distància i l’auge de l’estil de vida rural han de ser correspostos amb les màximes facilitats per viure, estudiar i treballar a la ruralia.
La tossuderia dels alcaldes dels pobles ha posat aquests greuges a l’agenda política. La futura llei de territori així com l’estatut dels municipis rurals han de superar els pedaços i crear un nou marc normatiu específic, allò tan repetit de tractar de forma diferent les realitats desiguals. Una reforma legislativa ambiciosa és el primer pas per salvar de la desaparició la majoria de municipis, de la seva desertització.
A Pandèmia i postveritat, Jordi Pigem diu que semblava que estàvem anant cap a un col·lapse ecològic, energètic, social i cultural, i que ara sembla més aviat que es tracta d’un col·lapse del nostre sentit d’orientació. Segurament la saturació és doble, i si volem salvar el medi i el país hem de reforçar la capacitat crítica i el nostre projecte col·lectiu. Davant de tantes mancances i frustració, amb el compromís de tots podem construir un horitzó d’esperança.