Una dona estava greument malalta i en perill de mort per un tipus de càncer. Hi habia un medicament recentment descobert per un farmacèutic de la seva ciutat que els metges creien que podria salvarla. Era un medicament costós pel que el farmacèutic en cobrava 10 vegades el seu cost. El Sr. Heinz, el marit de la dona malalta, va intentar per tots els medis reunir els diners per comprar el medicament, però només en va obtenir la meitat. Li va demanar al farmacèutic que li vengués més barat o que li permetés pagar-lo més tard, però el farmacèutic s’hi va negar dient que ell l’havia descobert i tenia dret a guanyar els diners que en demanava. El Sr. Heinz, desesperat, es va plantejar si robar el medicament al farmacèutic.
Hauria de robar el Sr. Heinz el medicament? Perquè?
Els dilemas morals són la base metodològica que va fer servir al psicòleg nordamericà Lawrence Kohlberg, seguidor dels plantejaments de Piaget, per fonamentar la seva teoria sobre el desenvolupament moral. A diferència dels plantejaments filosòfics clàssics, l’interés no estava en la resposta sinó en els raonaments i els arguments que eren capaços d’utilitzar les persones en les diferents edats.
O sigui, quina mena d’arguments utilitzem les persones per posicionar-nos sobre si una cosa és bona o dolenta? Sobre el que hem de fer i el que no hem de fer en cada situación?. La teoria dels desenvolupament moral de Kohlberg va establir així unes etapes evolutives universals caracteritzades per un tipus d’arguments que anaven, amb l’edat, de menor a major solidesa.
En una primera fase, que va anomenar pre-convencional, fins els 8-9 anys, els nens i nenes només utlilitzen els arguments de la por al castig i de l’interés propi per valorar el que cal fer en cada cas.
En una segona fase, que va anomenar convencional, fins els 12-14 anys, la bondat o maldat d’una acció es jutja per la seva adequació a les regles i les normes vigents. Unes normes que, a més, es consideren externes (heteronimia de Piaget) i inqüestionables.
Finalment, en una tercera fase, anomenada post-convencional, a la que només arribarien alguns adults, les regles i les normes se supediten a certs principis universals assumits per la persona (autonomia de Piaget) i que són els que les validen, de manera que quan hi ha contradicció entre normes i principis són les primeres les que s’han d’adaptar als segons.
Tot plegat m’ha vingut al cap per aquest ús desmesurat i abusiu que han fet els dependentistes de la norma (la llei) com un argument per ell mateix per rebutjar el referèndum. Certament, el canvi del full de ruta que va traslladar el debat sobre la independència a un debat sobre el referèndum els hi va facilitar aquest recurs. En poc temps s’havien escrit una setantena de llibres amb arguments favorables a la independència mentre que els arguments dependentistes no apareixien per enlloc (i així continuen). Però quan la discusió es va traslladar al referèndum va sorgir una allau d’arguments basats només en la legalitat o la ilegalitat de la proposta, evitant així d’entrar en el seu contingut.
No pretenc entrar aquí en cap discusió d’aquest contingut, només fer notar que, seguint Kohlberg, els arguments dependentistes correspondrien al tipus “convencional” (la llei com únic argument), mentre que els raonaments independentistes es correspondrien als “post-convencionals” (les lleis s’adequen als principis) més propis dels adults.
Vosaltres mateixos.