Et queda una sensació estranya. Ens havíem reunit al local d’ERC i estàvem tots esperant la declaració d’independència.
Alguna cosa estava fallant perquè es va endarrerir una hora tot plegat i les explicacions que donaven uns i altres no eren gaire clares: que si pressions de grups econòmics, de mediadors internacionals, que si la CUP havia dit, que si el PdeCat havia insinuat.
Calla que diràs que comencen, sí, som-hi! Ja estàvem tots preparats.
Comença el discurs, brillant, en la línia habitual i ep, tatxin, tatxan!!! “Assumeixo el mandat del poble que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república” . Aplaudiments, crits i abraçades.
Però uns segons després, diu que la cosa queda suspesa per donar pas al diàleg i el no sé què m’has dit.
Ens vam quedar tots amb un pam de nas. Cap a casa, més emprenyats que una mona.
Després ja vam anar llegint que havia estat una jugada magistral, que així la pilota queda al terrat dels espanyols (has de veure que algú traurà una navalla i rebentarà la pilota), que així es podria evitar la intervenció dels picoletos, que havia estat una molt bona pensada, que la independència està declarada i és el que compta.
En fi, que potser sí que fet i debatut no havia anat tan malament i que potser sí que havia estat una bona pensada.
A les xarxes socials no he llegit res de cap espanyol celebrant la “seva victòria”. Potser sí que hem guanyat nosaltres.
És una sensació estranya, ho torno a dir.
Ja ho té això el coitus interruptus.