Et proposo una reflexió sobre un dels temes habituals en tota conversa amb segons qui: La crida sistemàtica a “la llei” que tot sovint fan alguns per tal de deixar-nos sense arguments.
La invocació a “la llei” és, ben bé sempre, una trampa. Solen parlar de la legalitat i d’allò que és legal, com si estiguessin parlant d’alguna veritat incontestable, i no.
Legal, significa simplement que la cosa de la que parlem està d’acord amb la llei. En cap cas vol dir que la cosa és justa o ètica o raonable. En cap cas.
La llei, des de Roma fins a l’actualitat, diu allò que el poder vol que digui la llei.
Se sap que l’apartheid va ser legal fins fa ben poc. Se sap que actualment a l’Iran i altres països islàmics, és legal casar-se amb un parell de nenes de nou o deu anys. Ja han fet la llei que ho justifica i han posat fins i tot a Déu Pare beneint la idea. Es legal.
També se sap que els governs, com més autoritaris (anava a dir feixistes) són més legalistes. Ja tenen els seus jutges i els seus tribunals constitucionals que van inventant les lleis sobre la marxa o van inventant la interpretació de les lleis.
Per això poden acusar de rebel·lia i violència extrema gent que s’ha caracteritzat pel seu pacifisme, perquè sempre poden trobar un jutge que acabi dient allò que vol el poder. A la presó els tenen.
I encara tenen la barra d’anar dient que són molt legals, que la justícia, que la llei.
En el resum, cal no confondre allò que és legal, amb el que és just o decent.
Li dius, arribat el cas.