L’altre dia vaig tenir l’ocasió de compartir una bona estona amb en Joan Rigol. Explicava la il·lusió amb què treballaven els consellers als anys vuitanta i la bona consideració que tenien llavors aquells que es dedicaven a la política. Gent nova i preparada, aire fresc després de tants anys. Ara vivim de nou un moment fundacional i també moltes persones esmercen hores i hores de treball en la política. A peu de carrer, pensant i repensant doctrina, fent números… Però la seva consideració social no és pas la dels vuitantes.
Hi ha qui diu que el desprestigi és en part merescut, perquè ni tot s’ha fet bé ni tothom que es dedica a la política ho fa honradament. No hi puc estar d’acord. Perquè aquesta regla no la generalitzem a tots els oficis. L’apliquem als metges, uns tant professionals, i altres autèntics pirates? Als mestres, la majoria vocacionals però alguns panxacontents? Però contra els polítics tothom s’hi atreveix. I els mitjans de comunicació hi ajuden i força.
El president Rigol ens animava, als joves que l’escoltàvem, a mantenir el nostre compromís polític. Amb sentit crític, discernint sempre si allò que fem respon a la pròpia convicció o és fruit d’una simple dinàmica col·lectiva. Tenint en compte que l’adversari no és el partit contrari sinó aquell que dilueix el bé comú. Sense oblidar mai que les institucions són del poble i que els polítics hi són per administrar-les. Saber pactar i no perdre l’actitud del diàleg.
Ens donava dos consells més. Un de Miquel Coll i Alentorn. Traduir el “no hi ha res a fer” pel “tot està per fer”. Això és saber donar un horitzó d’esperança al teu poble. L’altre, el saber que quan un assumeix una responsabilitat pública, i per tant un poder, allò que val no és el poder sinó si la persona guanya o no autoritat moral, essent fidel al bé comú. Ens confessava que ell, tants anys conseller, diputat, senador i finalment a la segona magistratura del país, presidint el Parlament, no es guiava ni per manifestos ni per codis ètics. Senzillament sabia si feia bé si quan arribava a casa podia mirar la seva esposa als ulls.
Al nou país que entre tots construïm li calen molts Rigols. I que la gent els percebi i els ajudi.