Uns mesos abans de la seva mort prematura vaig rebre la trucada d’en Quim Capdevila, professor de semiòtica i teoria de la comunicació de la Universitat de Lleida. Estava preparant un estudi de les “50 Hores d’Art Català” celebrades a Balaguer el març de 1975 i s’interessava per la meva recerca sobre l’Ateneu (1965-1978). El seu text es pot llegir aplegat al llibre que coordina Carles Santacana (Universitat de València, 2018) el títol del qual manllevo per a aquest article.
Capdevila hi esbossa l’antifranquisme ponentí dels darrers anys de la dictadura, on s’emmarquen les “50 Hores”, i hi introdueix, de forma molt documentada, les entitats organitzadores del certamen. Una és Els Amics de l’ONU, escindida arran de la –ja en podem dir històrica– disputa entre dos sectors de l’Ateneu de Balaguer per les eleccions a procuradors a Corts de 1971: els que donaven suport a Simeó Miquel i els partidaris del tàndem Arana-Besa. Els primers pivotaven al voltant d’ERC i d’Unió; els segons, els que s’escindiren, eren protoconvergents i socialistes així com els integrants de la secció jove. L’avinentesa li permet detenir-se en les trifulgues de l’època. Heu d’imaginar senyors arrepapats a les butaques orelleres, discutint acaloradament sobre el Concili Vaticà II o l’última pel·lícula d’Ingmar Bergman i, en un altre estatge, joves tocant la guitarra i organitzant excursions.
Els altres organitzadors s’enquadraven al col·lectiu underground 2 Quarts de 10 de Barcelona. Es tractava d’un grup d’escriptors i artistes situats en la contracultura que censuraven l’establishment artístic -el seu elitisme, la seva endogàmia- i advocaven per la “modernització de l’art”, que concebien com a “arma” compromesa amb el seu temps. Hi exercia un cert lideratge Joan Barceló, de qui Menàrguens commemora enguany el quarantè aniversari del seu decés.
Les 50 Hores, ideades precisament per Barceló, tenen lloc entre Dissabte Sant i el dilluns de Pasqua i suposen un intent de descentralització de l’art respecte de Barcelona, la voluntat d’estendre una determinada realitat artística entre el jovent i el propòsit de normalitzar la cultura catalana.
El programa és dens. Hi ha exposicions de poesia visual, amb pioners com Brossa o Viladot, pintura, escultura, ceràmica i dibuix, teatre de guerrilla, recitals de poesia amb Joan Colomines o Miquel de Palol, conferències, projeccions de cinema independent i fins un recital de cançó amb Ovidi Montllor i Marina Rossell. El festival no és exempt d’estira-i-arronses amb l’Ajuntament de l’època: la senyera anunciadora s’ha de penjar finalment a Acció Catòlica i el consistori contraprograma el certamen amb una exposició d’obra menor de “monstres sagrats” de la cultura blasmats pels organitzadors.
Tampoc escapa de la violència d’un suposat grup d’ultres que atempta contra les seus de l’Ateneu i d’Acció Catòlica, on destrossen les exposicions que s’hi havien preparat i roben llibres.
Com diu l’autor, es tracta d’un esdeveniment particular que planteja qüestions de fons sobre la cultura popular en un context de gran activisme de base, on conflueixen l’acció sociocultural progressista, la promoció popular de la cultura catalana i el món de l’underground. Una combinació molt singular que, assenyala Santacana a la seva presentació, només s’explica per les circumstàncies especials del moment i pel potencial d’autoorganització de grups especialment joves que eren darrere d’aquesta iniciativa.