No voldria ser pueril, ni il·lusa. Però em veig obligada a argumentar a favor de la positivitat. Bàsicament perquè més enllà hi ha el buit. I ja estic farta d’haver de començar els diaris per la contraportada.
Ser positiu facilita les coses. No em refereixo únicament a l’optimisme. És una manera d’entendre la vida en diferents aspectes. És una triar quina emotivitat portarem posada.
Fa poc, vaig parlar amb una amiga que estava trista per la mort d’una persona propera. Però, dins de la pena, em va dir: “Estic orgullosa d’haver pogut conèixer algú com ella”. Ningú diu que la tristesa no sigui lícita o necessària; però la meva amiga viu una cosa més: la inèrcia d’un sentiment positiu cap a algú que ja no hi és. I per experiència sé que aquesta inèrcia no s’esgota.
I ja no parlo d’estimar algú. Estimar és un analgèsic. Si no, mira les mares amb fills complicats…
Si tens un dia a dia difícil, prova d’enamorar-te. Tendiràs a energia infinita. També tendiràs a l’insomni i a la desgana, però amb aquella alegria. L’enamorament, per la seva banda, és un atenuant genèric. Per a un mateix, perquè, com diu un advocat que conec, el podríem considerar un estat d’alienació mental -i per tant, invalidar alguns matrimonis; i per a l’objecte del teu amor, perquè qualsevol bestiesa que generi la consideraràs adorable.
El resultat de les municipals ha estat, si més no, sorprenent. Fa un parell d’anys ningú hagués augurat aquesta mobilització de vots cap a partits que representen el descontentament amb l’ordre establert. Sense massa consens però establert. Em passo, fent-ne una lectura que alguna cosa es mou? Ja no parlo de derrocar res, però sí, com a mínim d’entreveure-hi una certa implicació ciutadana.
La dificultat es troba en fer-ne una lectura positiva. He de confessar que m’han incomodat les crítiques gratuïtes que preveuen un mal govern de possibles alcaldesses com Manuela Carmena o Ada Colau. Pot agradar-te més o menys la persona i pots combregar més o menys amb el programa. Però la desconfiança delata terror al canvi. De moment, ningú ha demostrat ser idoni, únic i insubstituïble per cap càrrec públic. Anem a veure com és l’inesperat.
La cosa ja està feta, t’agradi més o menys. I potser no es tracta de conformar-se sinó de confiar que les noves situacions generin noves cojuntures. El Masero té un regidor i espero que, algun dia, el seu vot condicioni també una decisió important al consistori. És qüestió d’actitud: un humor positiu sempre porta a buscar nous camins.
No cal estimar tots els candidats, no ens passem. Però, per facilitar una sortida, per no viure i fer viure amargats, val la pena extrapolar una mica d’emotivitat positiva i deixar-se portar.