Sembla una extravagància però efectivament a aquestes alçades de segle encara hem de recordar quina és la nostra llengua pròpia.
Com que s’atansen unes noves eleccions o l’aprovació de no sé quins pressupostos, els polítics han començat a fer la seva comèdia de confusió i les seves declaracions d’ignorància.
Una de les batalles fonamentals és la de la llengua. Ens juguem la identitat.
Cada x temps surt un espavilat o altre a demanar la supressió del català o, com a mínim, que reconeguem que el català ha d’estar per sota del castellà. Pel nombre de parlants, perquè el castellà és una llengua universal, perquè és de cristians, per educació estricta, perquè vam perdre la guerra, és igual, però el català ha d’estar per sota del castellà. Al carrer i a l’escola.
Com sempre, surten els filòlegs de patacada a reivindicar no sé quins drets i no sé quines històries. Que si al segle XIV, que si al XX, que si al XXI.
Es poden inventar el que vulguin. La llengua pròpia de Catalunya és el català i no hi ha més. Es la llengua materna dels catalans i és l’única que hauria de ser vehicular en l’ensenyament. La resta és imposició, és dictadura, és sagrada Constitución.
Els polítics poden seguir parlant, ens poden amenaçar o poden cantar la Pontifical de Perosi i el Supremo pot dir el que vulgui, però la llengua pròpia de Catalunya és exclusivament el català.
Ni àrab, ni cantonès, ni castellà.
Cal tenir clares algunes qüestions per si mai ens volen vendre una moto.
Tampoc no és tan difícil.